Loquillo / Manolo Escobar

"Segons el músic, el seu fracàs és culpa dels altres, dels desgraciats que no sabem gaudir de la seva irrepetible genialitat per raons identitàries"

Al Canadà o a Àustria, a Xile o al Japó, a Nova Zelanda o a l'Uruguai, quan un artista perd el favor del públic, sol jubilar-se o bé es dedica a una altra cosa. Un bon dia, la gent deixa de riure amb els acudits d'un còmic, d'emocionar-se amb les melodies de tal cantant o amb les obres de teatre de tal actor, o de llegir les novel•les d'un determinat escriptor. Què hi farem. Malgrat que no deu resultar gaire fàcil, convé assumir aquest fet amb una certa normalitat. En aquest racó de món que ens ha tocat a nosaltres, però, un pot encarar l'esmentada situació d'una manera del tot deshonesta, buscant coartades que en altres llocs farien riure. No m'imagino a un violinista de Dinamarca dient que se'n va a Suècia perquè els seus compatriotes li fan el buit, ni a un dramaturg luxemburguès apel•lant a un suposat exili voluntari perquè ja no omple teatres per culpa del boicot dels seus veïns. Tot això resultaria tan ridícul, tan ruboritzador, tan patètic, que ningú no gosaria fer-ho. Però estem parlant del Canadà, d'Àustria, de Xile, del Japó, de Nova Zelanda, de l'Uruguai, de Dinamarca, de Luxemburg o de Suècia. Estem parlant de llocs relativament normals. Vull dir que no parlem de Catalunya, on aquesta coartada miserable, que retrata clarament l'alçada moral del qui la duu a terme, és ben freqüent. El juràssic Boadella, i les seves xarlotades dels anys 70 més passades de moda que el bigoti d'Arias Navarro, ha donat pas ara al cretàcic Loquillo i a les seves cançonetes dels anys 80, més passades de moda que la decoració dels lavabos de Falcon Crest. Ja hi tornem a ser, doncs.

Loquillo diu que se'n va per raons identitàries. Segur. Loquillo se'n va per la mateixa raó per la que se'n va anar Boadella, però també per la mateixa raó per la que se'n va anar Manolo Escobar. La diferència és que aquest digníssim senyor d'Almeria, que parla un català prou correcte, no apel•la a fantasies malèvoles i retorçades com les de Loquillo o Boadella. El senyor Escobar, que va ser immensament popular als anys 60 del segle passat, sap que la seva música només interessa a persones d'una molt determinada edat i condició, i que es distribueix bàsicament a les benzineres. No té cap pretensió d'omplir estadis ni res per l'estil, però no malparla de Catalunya ni li atribueix la culpa de res. Admet, amb normalitat, que és llei de vida que l'onada pugi i que l'onada baixi. Boadella o Loquillo, no: el seu fracàs és, segons ells, culpa dels altres, dels desgraciats que no sabem gaudir de la seva irrepetible genialitat. Als anys vuitanta, quan tots dos vivien dels contractes en localitats on manava el PSC, les "raons identitàries" es percebien d'una manera ben diferent, oi? Llavors no calia pas anar-se'n d'enlloc: i quin tip se'n va fer, el tal Loquillo, de tocar durant les festes de la Mercè i de les de qualsevol lloc on manessin els socialistes...

A Loquillo li dediquem alguna cançó de l'esmentat Manolo Escobar, del qui només el separa l'edat i la indumentària. Res més. Són dos cantants de música lleugera i prou, tot i que Manolo Escobar tenia una envejable potència de veu i Loquillo treu, a tot estirar, una escala i mitja, i sempre a punt de desafinar. Cadillac solitario i Mi carro me lo robaron només es diferencien pel tipus de tracció, a motor i animal, respectivament. Són el mateix producte de música pop, però una amb ínfules i l'altra sense.

Per acabar, una idea adreçada respectuosament a la Generalitat de Catalunya: convindria crear la Subsecretaria de Gestió del Ressentiment Personal, perquè aquest país nostre mostra massa quadres patològics que després acabem pagant tots plegats. Val a dir que Esperanza Aguirre assumeix després una part substancial de l'import, com bé sap el vell bufó Boadella.

 
 

Comentaris