Loquillo i jo

"Uns són molt i molt dolents, els altres, toquen l'arpa, beuen vi i es suquen la closca de mel d'esquirol súper dotat. La púrria i els escollits. I enmig Loquillo guiant-nos a tots, dirigint un poble de bornis i coixos"

Avui, i només per a subscriptors, faig un avançament de les meues memòries. Una obra que pot canviar moltes coses: entre d'altres els mobles de la cuina de lloc. Al capítol 5067 explico el fet que va aturar per sempre més el meu creixement. Novembre de 1989. Sortíem de veure Indiana Jones i l'última croada. Posseïts per un esperit de trobar el Sant Greal a qualsevol brillantor de pixarradeta de gos vam dir: "Anem-hi!" I sí: vam entrar a un pub per primer cop a la nostra vida. Eren les vuit del vespre i ens semblaven les quatre de la matinada. Jo tinc memòria d'aquella: de la que recorda uns cordills de sabata mig esfilagarsats, el color d'un pinta llavis d'oferta, o un "Hola" amb connotacions tràgiques per a la resta de la vida. Ens vam obrir pas per aquella entrada de niu d'escarabats. I tocava obrir la porta de fusta de vitralls d'església. Ningú s'atrevia. Ens la va obrir una rossa que, tot i que l'altre dia la vaig veure al geriàtric, aleshores feia passar el motxo de vint quilòmetres a la rodona. Ja érem dins. Tothom ens guipava. Érem els més petits. Cada mirada ens tornava lioneses que s'anaven desfent. Sempre recordaré els colors de les ampolles: com si fossin dolços. I la cançó que sonava: "Siempre quise ir a L.A. /dejar un día esta ciudad./Cruzar el mar en tu compañía. / Pero ya hace tiempo que me has dejado, / y probablemente me habrás olvidado. / No sé que aventuras correré sin ti. / Y ahora estoy aquí sentado / en un viejo Cadillac de segunda mano....". "Cadillac Solitario", de Loquillo. La nostra vida ja va ser diferent per sempre més. Vam començar a construir-nos segones residències als pubs. Ens vam beure totes aquelles ampolles de colors i resulta que no eren llaminadures. Vam intentar lligar com una cosetxadora: tota xiqueta que se'ns posés davant, al costat, o s'amagués darrere un extintor. I ja no vam deixar de sentir Loquillo: als nostres pubs de les vuit de la tarda; a les discos de diumenge tarda; a les festes majors; a les cassets que feien nyigo-nyigo de cotxes plens de fum; aquell Sant Joan! I aquella Santa Maria Magdalena, a les festes, a les bodes... Oh! I als concerts! I, ara, quan camino pels carrers i m'endollo "Cadillac solitario" sempre recordo aquell 1989. Ja res és igual. Ja ningú és igual. El meu món ja no existeix. Però aquell dia ens vam fer una mica més grans només a l'obrir la porta d'un pub. Per això molta gent s'ha estranyat aquest setmana.

Mireu què diu Loquillo a l'ABC: "En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia. Lo mismo que pedían las S.A. nazis". Ui, ui, iu. De seguida vaig llegir l'entrevista de dalt a baix. I com grinyola: de dalt a baix. A l'endemà un Loquilo emprenyat diu a Rac1 que no va dir allò. Estava molt nerviós. Molt. Grinyola. A la tarda l'ABC publica el tall de veu de l'entrevista on diu allò. Fa molts anys que Loquillo grinyola. El 1999 deia això: "La situación que se vive en Cataluña es muy grave, pero los medios de comunicación no lo dicen. Es muy parecido a lo que había en Yugoslavia hace 10 años". 1999! Com a futuròleg s'avançava a la balcanització que anys després defensava Aznar. Per això va emigrar de Catalunya.

Viu atrapat en un temps que no és temps. Un món sense hores ni dies. Res el convenç. Els que havien estat els seus tampoc li fan el pes. El 2008, en ple tripartit, també acusava "els artistes del règim" i es preguntava si a Catalunya "somos gilipollas". Denunciava que els seus discos havien desaparegut de la ràdio i que no pensava tornar. Però sempre tornava als mitjans parlant d'un suposat exili de periodistes, escriptors, músics... Tot culpa dels nacionalistes: "Esa gente no merece representar a Cataluña", deia el 2009. Però ell, just abans de les eleccions de 2010, també entra en campanya: "No voy a votar a un partido para que administre mi voto otro. El 51% de la población, entre la que me incluyo, no votamos el Estatuto. Eso tendría que hacer pensar a la clase política". Li és igual si a les eleccions catalanes des de 1980 fins al 2012 la mitja d'abstenció és del 40% (com a Espanya i tants d'altres països del món) i no per això queden invalidats els comicis ni la democràcia. Li és igual si el PSOE i el PP es fulminen l'Estatut votat pels catalans. Ell viu sense temps ni espai. Però tot això és igual perquè la classe política catalana "Merecen una temporada en el infierno todos". Mira el passat. Mira L.A. De nou, treu la bola de cristall i avança una ideologia que avui ja es frega les mans: "Si vives en Cataluña y no estás por la labor del chanchullismo, eres un facha. Y anticatalán ya es todo aquel que vive en España... El nacionalismo ahora mismo en Cataluña es un negocio muy rentable, es comercializar un sentimiento muy íntimo". Loquillo, Loquillo, mirant-se al riu gèlid com un Narcís baguet pre congelada. Al forn i sempre cruixent.

Som al 2011 però Loquillo, com a bon sentimental, mai oblida. Torna a recordar el tripartit, la fuga d'intel·lectuals, les exclusions, el règim de terror... Tot es resumeix en "Por qué se ha ido Boadella de Cataluña? Alguien lo ha hecho mal". I ell es mulla i aquell mateix any ho diu ben clar: "No me da la gana pagar impuestos en Cataluña". Com que viu fora i no paga tants diners com els catalans agafa més força i es compra artilleria èpica i el 2012 torna a les antigues reminiscències de guerres europees: "Tengo miedo cuando veo al señor Artur Mas haciendo el saludo romano. Me da mucho miedo. Es volver a buscar enfrentamiento entre las personas y los territorios cuando deberíamos encargarnos de rebajar la tensión y de lanzar mensajes de unidad... Una cosa es amar tu tierra y tu lengua, pero es que ellos no quieren una Cataluña independiente, quieren quedarse Cataluña para ellos. Y se envuelven en la bandera y los sentimientos y esto ya pasó hace 10 años y terminó con Aznar hablando en la intimidad con Pujol en el hotel Majestic. Cuando acaben las elecciones el sueño independiente irá cediendo. Y habrán jugado con muchos catalanes pensando que era viable a pesar de que sabían perfectamente que no". Catalunya, nacionalistes, tripartit, Mas.... No existeix res més. Uns són molt i molt dolents, els altres, toquen l'arpa, beuen vi i es suquen la closca de mel d'esquirol súper dotat. La púrria i els escollits. I enmig Loquillo guiant-nos a tots, dirigint un poble de bornis i coixos. Gràcies, senyor per aquest regal que no mereixerem mai de mai. Sí, sí, ara anirem a comprar el disc.

Loquillo sap el què fa. Perquè hi ha un món que s'ensorra, que s'esmicola: "Cataluña es cada vez más provinciana y se está cerrando en sí misma. Todos los artistas importantes de allí ya grabamos fuera, incluso Sopa de Cabra". És el 2012. L'apocalipsi està arribant i tothom ho sap. Bé, sempre s'ha dit, i com que sempre s'ha dit ha de ser veritat: "Catalunya es la pesadilla que no cesa" . Els mitjans viuen de la subvenció, no hi ha crítica, opinió, grups, discogràfiques que marxen... un malson etern, que no ha parat mai. La paràbola sempre dita i repetida pels mil ocells negres del regne. La veu del venedor de matalassos repetida fins a enrogallar-se. Quan teníem tot el rotllo après ara ja només faltava això! Ara arriba una nova paraula que ens ho espatlla tot: "La independencia de Cataluña es una cortina de humo". I Loquillo, hàbil tirador de cartes, reacciona amb una manilla: "Esto le sirve [a Artur Mas] para tapar sus vergüenzas". I ràpidament fot-li el meu disc de fa trenta anys: "durante años aquí ha habido buenos y malos, ayudas a unos y no a otros". Però malgrat viure en una rotonda de 33 revolucions per cada vint minuts hi ha una pregunta nova, obligada: "¿Una consulta? Aceptar. Mientras sea legal. Pero, antes, limpiamos el patio de casa. Y escuchamos a todos".

Cada cop ho té més difícil. Hi ha noves qüestions. Els Balcans, l'exili, el règim de terror... ja són clàssics que no volen sentir els nous públics. Som al 2014. Ara la gent vol sentir grills capats al mòbil. Li pregunten a Loquillo si Catalunya podria funcionar com un estat. I ell torna, torna, amb el disc ratllat de sempre: "Para que un país funcione, en primer lugar, tiene que ser un país. Tiene que tener una sociedad cohesionada y comprometida en un futuro común, y en este momento Cataluña está divida en dos: los buenos y los malos catalanes. Así no se puede construir un país". Bon tuneig del clàssic! I qui són els mal catalans? "Son aquellos que se hacen preguntas y dudan. Y aquí cabe hablar de uno de los grandes problemas que tiene Cataluña, que es el silencio de la prensa. No existe la crítica, no hay voces discordantes. En los periódicos catalanes de máxima tirada no existe la disidencia; no hay columnistas que planteen dudas, o que digan "esto no va bien". Loquillo fa un lifting lèxic: la mateixa cara i quatre gotes de crema demagògica i al mirall de nou. L'etern retorn amb jupa de cuir estripat i arracada rovellada. Just per aguantar una foto de segons.

Però de sobte hi ha un petit bri d'esperança. Aquest mes de març ja anunciava que votaria no a la consulta. I li preguntaven com viu ell "la euforia nacionalista en Cataluña". Loquillo se'n va al congelador i ens treu un pa que tenia dins d'un iglú el segle passat: "Las locuras colectivas son peligrosas, muy peligrosas. Las reivindicaciones que pueden pedir cualquier ciudadano de Cataluña que es un pacto fiscal, etc… creo que esto es más que razonable. Pero después entramos en lo otro, lo otro es cuando se empieza a señalar con el dedo. Cuando hay división civil, hay enfrentamiento, cuando hay enfrentamiento hay lio y cuando hay lio uno tiene que coger y largarse". Després ha vingut lo d'aquesta setmana.

Servidor només té una pregunta. Com és que una persona que tota la seva vida professional li deu a Catalunya: ha nascut aquí, ha crescut aquí, ha tingut èxit aquí... Tot li deu aquí. Acabi dient tot el que diu? Per què? Què passa? Què ha passat? Loquillo ho ha estat tot, encara ho és tot. I aquí, també. Més no es pot tenir: públic, concerts, fama, mitjans, etc. Aguantar tants anys davant de tot! Aquí no hi cap la política. Aquí no hi cap la ideologia. Aquí passa alguna altra cosa.

Jo sempre dic que em podria morir tranquil: he estimat i m'han estimat. He ajudat i m'han ajudat. He patit i he estat molt feliç. He fet, a grans trets, el que m'ha donat la gana. I ho he fet mol lliurement. No em vull morir, és clar, però tinc la consciència molt tranquil·la. Molt neta. Molt clara. Em sento molt de veritat. Sí, he recordat i també he oblidat, però tinc memòria. I hi ha persones que són problemàtiques. Són genèticament problemàtiques. Sempre tenen problemes, sempre busquen problemes. Sempre són un problema. I, sobretot, els seus problemes els traspassen als altres: com si els seus problemes fossin els nostres problemes. Com un motxilla donada per força. Li passa això a Loquillo?

Segurament jo no sóc el mateix que el 1989. Però sí que ho sóc en essència. Mantinc les il·lusions, les esperances, una manera de veure les coses, uns valors... No he canviat gens. Gens ni mica. Tothom que em coneix ho sap. Sóc tant ridícul que encara em puc posar roba meva adolescent. Vaig créixer de cop. A mi, i a molts, no ens passa això que diu el Loquillo personatge: "Yo soy un clàsico, estoy por encima del bien y del mal". A mi el que em passa és el que diu el Loquillo cantant: "Feo, fuerte y formal". Sí, sóc lleig, fort, formal i afegiria que normal. Potser n'hi ha que hem crescut i sabem distingir entre el cel i la terra. Potser n'hi ha que no hem convertit els nostres problemes en problemes pels demés. Potser n'hi ha que sempre continuarem sentint Loquillo, però que també li direm, quan faci falta, que tot això que diu no es diu ni en broma, i que creixi, com nosaltres ho vam fer el 1989.

 
 

Comentaris