Que el meu veí del tercer estigués disposat a tot per la pàtria, m’inquietaria bastant. Que hi estigui un cos armat i uniformat, m’inquieta moltíssim. No em consta que a Europa hi hagi cap cos de seguretat que a la porta d’entrada de les seves comissaries hi tingui escrit, en lletres ben grosses, un lema tan poc tranquil·litzador com Todo por la Patria. A Espanya sí, però no ha estat mai matèria de qüestionament i debat públic. Cap partit amb aspiracions de govern ha proposat mai, per exemple, substituir el lema de la Guàrdia Civil per Todo por los Ciudadanos, o Todo por la Democracia. I allà tenim el Todo por la Patria, normalitzat i banalitzat. Forma part del paisatge.
Què deu voler dir, “todo”? És una pregunta que, si hom se la fa seriosament, provoca desassossec. Potser significa torturar fins la mort uns sospitosos de terrorisme i enterrar-los en calç viva? Potser obrir el cap a cops de porra a gent que fa cua pacíficament per votar en un referèndum sediciós? Potser fabricar proves per empresonar polítics electes? Qui sap. Todo no significa “algunes coses sí i algunes no”. Todo significa tot. Qualsevol cosa. El que sigui.
En el país on el Todo por la Patria és normal, els militars i els policies ocupen prime time televisiu diari per fer les seves arengues ridícules contra el coronavirus. En qualsevol democràcia normal només parlarien el ministre de l’Interior i la ministra de Defensa, perquè en una democràcia els uniformats no hi són per parlar cada dia a la televisió, sinó per obeir el govern legítimament constituït. Això és així en temps de normalitat social, però encara ho ha de ser més en situacions de crisi, on la jerarquia democràtica ha de quedar més clara, més diàfana que mai davant dels ciutadans.
En una seqüència lògica i coherent de no nacionalisme, ara hem sabut que a l’Hospital más grande de España, instal·lat a IFEMA, recinte firal de Madrid, cada dia els malalts i el personal sanitari tenen el privilegi que els endinyin per megafonia l’himne nacional, com si estiguessin fent la mili. Les informacions no especifiquen si l’himne el posen a primera hora per saludar el dia, o a la nit per acomiadar-lo. Tampoc diu si malalts, metges i infermers han estat consultats sobre la qüestió. Ves a saber, potser no tots estan interessats que els recordin diàriament la seva nacionalitat mentre lluiten contra la malaltia.
No hi ha cap país lliure de nacionalisme. Catalunya tampoc. Però vist el que s’està veient aquests dies, agraeixo molt viure en un país on a la porta de les comissaries no hi diu “Tot per la Pàtria”, on la comunicació diària sobre la crisi sanitària la fan només polítics electes i científics experts, i on a ningú se li acudeix posar Els Segadors als pavellons reconvertits en hospitals. De fet, aprofito per demanar que, si per desgràcia m’encomano de COVID-19 i acabo en un d’aquests pavellons, al matí em despertin amb London Calling de The Clash, i a la nit em posin a fer nones amb Fem l’amor de Sanjosex.
