Lo normal

"Resulta que si defenses la unitat d’Espanya no fas política, si la qüestiones, sí"

Arran de l’incendi de la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues, i de la intervenció de diversos efectius de l’exèrcit espanyol en les tasques d’extinció s’ha generat -com no podia ser d’una altra manera- una polèmica entre el govern català i l’espanyol. El conseller d’Interior Buch va adduir raons de veïnatge entre Catalunya i Espanya per justificar la petició d’ajut a la unitat militar d’emergències. La portaveu de La Moncloa, Isabel Celáa, li ha demanat a Buch que no utilitzi políticament l’incendi. Acte seguit, Celáa ha posat la cooperació entre exèrcit i bombers com un exemple del què hauria de ser la cooperació entre Estat i Generalitat.

Aquest és el tema. Si el conseller Buch parla de Catalunya i Espanya com dos països diferents i l’exèrcit i la Generalitat com dues administracions separades, és que fa política. Si, per contra, la ministra Celáa subratlla la col·laboració entre soldats i bombers com una mostra de l’eficàcia del model autonòmic, llavors –per art de màgia- això no és utilitzar politicament l’incendi.

 

Si alguna cosa ens han ensenyat aquests anys de procés és que la millor manera de fer política és fer veure que no és política. Tot és normal fins que es qüestiona allò establert. Aleshores, quan es fa, és que fas política i fins i tot partidisme o sectarisme. D’exemples n’hi ha molts. Per exemple, tots i cadascun dels recursos interposats pel govern espanyol a lleis catalanes tan diverses com la pobresa energètica, la de consultes populars o la recentment condemnada llei del canvi climàtic. Lleis que afecten el que des de l’unionisme es va descriure com “els problemes reals de la gent” -com a contraposició a la pretesa fàbula independentista- i que han estat tombades simplement per garantir la unitat territorial de cada competència. El Parlament aprova la llei, el govern espanyol la recorre, el TC la suspèn, el govern català de torn se’n queixa i automàticament allò és política i victimisme. El recurs presentat, en canvi, és una altra cosa.

El mateix passa amb altres àmbits: un nen amb una estelada és un nen adoctrinat i en canvi un nen amb la bandera espanyola, no. O un que em toca més de prop: un periodista perd la seva objectivitat quan empatitza amb posicions independentistes. Per contra, manté la rigorositat i la capacitat de donar lliçons quan reivindica la unitat d’Espanya a ultrança. Només cal mirar el perfil de David Alandete (exdirectiu de El País i corresponsal dels Estats Units del diari ABC) que acusa periodistes catalans de ser activistes; no pas ell, que és la personificació de la neutralitat. És molt senzill: qüestionar allò establert és fer política mentre que donar per normal l’statu quo i fins i tot defensar-lo, no. Un fet totalment comprensible per part d’aquells que, tenint l’Audiència Nacional, la Loteria Nacional, Ràdio Nacional d’Espanya, la Selecció Nacional, la bandera nacional i la Policia Nacional s’autodefineixen com a no-nacionalistes.

 

Comentaris