La lluita final

"Ara, a eleccions. Amb dues propostes estratègiques oposades: la del poble amb el seu líder per la confrontació i la dels polítics a la taula per la claudicació"

"Al voltant de desembre de 1910", va escriure Virginia Woolf, "la naturalesa humana va canviar" i, amb la naturalesa, les relacions humanes; s'entén, i la religió i l'economia i la política, ja que,   què és la política sinó relacions humanes, encara que a vegades semblin inhumanes? De la mateixa forma, al voltant del 29 de febrer de 2020 el conflicte entre Espanya i Catalunya va canviar. El MHP Puigdemont va presentar-se puntual a la cita, prest al sacrifici que l'ara exdiputat Tardà proposava celebrar. Però el profeta veterotestamentari no va comparèixer. Estava ocupat contraprogramant l'acte de Perpinyà amb la presentació d'un d'aquests llibres que publiquen els polítics i ningú sap qui escriu. La major part dels dirigents d'ERC estava també contraprogramant com Tardà arreu el territori i no va assistir a l'acte unitari, encara que es passi el  dia parlant d'unitat. 

En realitat, no esperaven que l'acte tingués el ressò i el caràcter massiu que va tenir, tot i que l'Estat espanyol va donar un cop de mà als anti-puigdemontistes bloquejant la frontera per impedir que els 200.000 que hi van assistir fossin encara més. L'acte de Perpinyà ha enfortit la figura del President Puigdemont que és ja a tots els efectes, el president de la República catalana en exili. El fenomen es reflecteix en la foto simbòlica de Jordi Borràs, que podria anomenar-se "el naixement d'un líder", el moment que un líder carismàtic es va trobar amb el seu poble. Deixem que la imatge es fixi a la nostra retina suaument i arribarem a calibrar l'abast d'aquest esdeveniment.

Tots els que hi haurien d'haver estat si llurs discursos unitaris tinguessin una micra de sinceritat, van intuir la importància històrica de l'acte quan era ja massa tard per bastir una alternativa o fingir una proposta d'unitat d'acció i es van assabentar que un altre cop van perdre el tren de la història. El líder carismàtic, el líder que ni l'aparell de RTV3 podrà obscurir, es va trobar amb el seu poble, els va dir que calia preparar-se per a la lluita definitiva, final, i el seu poble va tornar a casa a fer-ho amb les notes de l'eterna Internacional al cap, projectada al segle XXI en una revolució de nou model tot com l'exèrcit de Cromwell era el "nou model" d'exèrcit.

Per combatre aquesta determinació líder/poble els vells partits polítics del segle XX, ERC, PDCat, CUP, etc. que, entre picabaralles, ens han dut fins aquí, ja no serveixen per a res. Les seves intervencions "enllaunades" al míting varen sonar patètiques, el sublim "joisme" d'en Junqueras, un gori-gori (al qual no calia ni xiular) del possibilisme autonòmic. I tots amagats sota una taula que és ja una burla enfonsada per la força d'una cadira buida, la cadira del Consell, precisament el que va organitzar l'acte de Perpinyà que ho ha canviat tot. Una trista taula producte de la política de cabildeig, tripijoc i passadissos del segle passat, d'esquena a la gent, i que va néixer morta des del moment que no admetrà el referèndum que l'avui ministra Montero defensava amb vehemència a una entrevista amb Ana Pastor fa un parell d'anys, també del segle passat, quan Unidas Podemos es preparava per assaltar els cels del consell de ministres.

 

I, com que la taula és ja la taula de l'autòpsia del procés, el geni de l'audàcia parlamentària, Torrent, proposa com a novetat ressuscitar-la, recorrent de nou a la unitat de l'independentisme "sí o sí", és a dir, imposant-la perquè ERC disposa d'una estratègia clara cap a la independència. I, com que és la seva, la lògica mana que els altres se l'empassin. Llavors cal fer realitat el que fa anys que estan desfent, és a dir, articular totes dues estratègies, la de confrontació i la de negociació, perquè diu amb el seu proverbial gest seriós, totes dues són necessàries. Pot ser, depèn per a qui i per a què. Però hi ha una impossibilitat lògica que ni el major i més sencer anhel unitari podrà vèncer, derivada de la diferent posició de cadascuna, com va fer evident (en contra de la seva voluntat) Mónica Terribas en la penosa entrevista que va infligir al MHP Puigdemont en formalitzar la situació en un quadre binari: d'un costat l'estratègia del tripijoc de la mesa; de l'altre la confrontació; totes dues mútuament necessaris. A primera vista, cert; a segona, fals de tota falsedat: l'estratègia de la taula necessita la de confrontació perquè no té força per si mateixa (l'amenaça dels pressupostos és un tigre de paper) mentre que l'estratègia de la confrontació no necessita la mesa i fins i tot, la ignora. 

Alea jacta est, la sort està tirada i "res no va més". Ara, a eleccions. Amb dues propostes estratègiques oposades: la del poble amb el seu líder per la confrontació i la dels polítics a la taula per la claudicació. I que guanyi el millor, si RTV3 permet un joc net a la campanya i no intervé com aparell de propaganda d'ERC.

 

Comentaris