El més important de la consulta d’ahir és que el moviment independentista ha fet un pas endavant: ha passat de voler una Catalunya lliure a actuar com si Catalunya fos lliure. Ibarretxe es va equivocar demanant a Espanya un referèndum. Espanya no dóna. Ni se li pot pidolar res ni val la pena exposar-li cap queixa. Senzillament se l’ha d’ignorar. I ahir Espanya no va existir, vam passar-ne olímpicament, vam comptar nosaltres i prou. Per això els espanyols han deixat anar tanta bilis. Estan tan acostumats a poder-ho controlar tot, que la ràbia de veure com els catalans hem actuat sense demanar-los permís els ha fet expulsar tot el verí. Això de no poder prohibir els posa molt nerviosos. Un exemple paradigmàtic d’aquesta sensació d’impotència va ser el titular de l’edició digital d’El País: “La baixa participació marca la jornada de consultes a Catalunya”. Com sempre, els socialistes volen minimitzar-nos. També els socialistes catalans, fent coincidir la consulta amb La Marató de TV3, que va monopolitzar la temàtica de la cadena durant tot el dia. Amb això i amb la inauguració de la línia 9 del metro, el PSC va intentar amagar la consulta. No suporten que siguem més grans que les seves urpes, que puguem ser malgrat ells.
La segona cosa important d’aquesta consulta és que el moviment independentista ha estat capaç de convertir el mal en bé. Ha sabut capgirar la humiliació nacional que patim per transformar-la en un esdeveniment que ens dignifica i ens empeny cap endavant. Saber treure profit de tanta porqueria és un signe d’intel·ligència. L’altre dia vaig dinar amb el meu amic Lluís Prenafeta. A banda d’haver tornat de la presó amb unes ganes boges de deixar de formar part d’Espanya, també ha tornat amb la voluntat de treure quelcom de positiu de la injustícia de la qual ha estat víctima. Positiu per ell i pel país. No podem permetre que ens facin mal en va. A cada ració d’opressió i de barbàrie, una ració de llibertat i de civilització. La societat civil ha donat, doncs, una doble lliçó a la classe política. Si volem ser lliures hem d’actuar amb mentalitat de país lliure, no de país esclau. I si volem avançar, en comptes de sotmetre’ns, lamentar-nos o barallar-nos entre nosaltres, hem de saber convertir, com si féssim màgia, la ràbia en il·lusió.
