S’acosten eleccions i els partits polítics no viuen el seu millor moment, oi? Tothom té greuges per poder llençar-los als morros dels altres. I amb raó. Les eleccions de 2019 varen donar majoria absoluta independentista; majoria dels partits compromesos (teòricament) amb el mandat de l’1-O. Ras i curt, declarar la independència, aprovar la DUI. Per què no es va fer? Aquí comencen les baralles interpartidistes i els greuges de la gent. Dos anys i mig de baralles i greuges, amb el govern “efectiu” més “inefectiu” que es pugui imaginar. Per això van fer l’1-O i ens van confrontar amb la salvatge repressió de l’Estat? Els partits han traït aquest mandat; només tenen cura de si mateixos, mai del país; volen poder, però no pàtria; estan dividits i es fan joc brut. Els greuges s’acumulen fins a fer una muntanya i la muntanya va parir un ratolí: tots els partits són iguals.
Fals o semifals, que és el mateix. No es pot igualar un partit, JxC, que ha demanat sempre unitat, amb l’altre, ER, que hi ha lluitat expressament en contra, un partit compromès no amb la unitat i la Pàtria sinó amb la seva línia, “línia del partit”. Aquesta línia és el fil que porta a la troca: l’oblit deliberat de l’1-O a canvi de l’hegemonia del partit a una Catalunya autònoma o sota l’enginyosa fórmula d’un “nou encaix a Espanya”. La comparació, doncs, no és un error, sinó una injustícia. Fa pensar que el fet de no declarar la independència va ser sobretot responsabilitat del partit del “nou encaix”.
En qualsevol cas, ja està (mal) fet i, encara que el MHP Puigdemont prediqui la unitat, com Sant Joan al desert, la unitat no existeix. A l’hora de pensar en les pròximes eleccions, cal proposar una alternativa als partits. No al seu lloc, sinó al seu costat. Una candidatura o llista de país unitària, no única, sense cap partit polític. Cap. És lògic que aquesta llista estigui encapçalada pel MHP Puigdemont, com a president legítim de la Generalitat, arbitràriament deposat per l’Estat ocupant, i l’únic encarregat de dur a terme el que es va començar l’1-O, la declaració d’independència que va suspendre erròniament, segons admet ell mateix. Si algú té una idea millor, que faci un pas endavant.
El president, però, com a cap de la llista de país, no pot pertànyer a cap partit. Aquesta imprescindible renúncia, té dues dificultats: una ideològica personal (si pot fer-ho), l’altra pràctica (si es pot fer). La primera depèn de la seva exclusiva decisió de situar-se o no per damunt de tots els partits. La segona està resolta: l’arquitectura de la llista com a opció electoral es pot fer mitjançant les agrupacions d’electors.
Les agrupacions són formes d’iniciativa popular lliure. No són associacions. No poden ser (de) partits. No els cal inscripció registral, sinó validació davant la Junta Electoral Provincial. Neixen un cop convocades les eleccions i són només vàlides per a aquesta elecció concreta. Necessiten les signatures de l’1% del cens.
No hi hauria dificultat a constituir quatre agrupacions amb la mateixa denominació, programa i objectiu: la DUI. Resta la qüestió de si el MHP Puigdemont pot o no presentar-se, cosa en la qual no em fico a la vista de l’embolic judicial que sempre l’envolta com a un Carles Daedalus. Si no es pot, hi haurà una persona interposada provisionalment, fins a la solució definitiva de la situació.
Pel que fa a la confecció de les llistes, si són de país, els components hauran de representar el país, ser independentistes independents, transversals en tots els sentits del terme i partidaris de la DUI. La logística pot estar a càrrec de la Crida i les agrupacions d’acord amb el president, tenint en comptes que les candidatures seran obertes a tothom, fins i tot a gents d’altres partits a títol individual.
El gran problema és la visibilitat, la publicitat/propaganda. Les normes, en calcular els temps i espais publicitaris segons el nombre de vots anteriors, de fet exclouen als nouvinguts. Si afegim que la llista de país ensopegarà amb un tancat boicot informatiu de tots els mitjans, tret un parell de braus lluitadors per la llibertat d’expressió, el panorama és fosc. Per aclarir-ho una mica hi ha tres possibilitats amb diferent grau de viabilitat: a) refiar-se d’alguna mena de solidaritat de les altres opcions; b) pagar de la butxaca la campanya a mitjans privats, i això vol dir recaptar fons; c) esperar que el carisma del MHP Puigdemont faci la resta.
El carisma i el mercat. Els informatius i les tertúlies no podran fugir d’estudi del fet d’una candidatura popular i unitària encapçalada pel president de l’1-O que serà sempre notícia per si mateixa. Un moviment arrelat a l’episodi més gran de la nostra història recent. Un moviment unitari que representa la voluntat de la gent d’arribar al moment constituent de la llibertat proclamant la DUI pacíficament, en seu parlamentària.
On correspon.
