Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!
Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe… I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant… sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un i un – . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.
