S’escolen els últims dies del mes d’octubre i, com si les forces de la natura es conjuressin al compàs de la història, ens trobem a les portes d’una depressió: els meteoròlegs confirmen que aviat arribarà una onada de fred hivernal que glaçarà el país sencer. També comencen les fires de Sant Narcís. Recordem com fa un any el President Puigdemont passejava amb la seva família per Girona, de manera aparentment despreocupada, segurament acomiadant-se de la seva terra i a punt d’emprendre el camí de l’exili. Dies de ressaca, agredolços, de màxima tensió i perplexitat. Dies de confusió: declaració d’independència i decret d’ocupació del 155.
I és que l’ampolla de cava del 27 d’octubre encara no s’havia esbravat, quan vam saber que mig govern s’havia exiliat i l’altra meitat era empresonat. Centenars de milers de persones organitzades estaven pendents de la ràdio i de la televisió a tothora, esperant la consigna que no arribaria mai. La bandera espanyola del Palau de la Generalitat continuava hissada i les forces d’ocupació no entraven per la Diagonal, sinó que penetraven subtilment per tots els porus de les nostres institucions.
Un any després, arrosseguem encara aquell parèntesi que es va obrir aleshores. Un impàs suficientment llarg com per perdre el fil de la narració. I mentre s’anuncia el judici sumaríssim contra els nostres representants i no hi ha cap perspectiva de diàleg amb l’Estat, els partits polítics republicans continuen navegant en una mar de confusió, immersos en una lluita caïnita per guanyar l’hegemonia dins de l’espai polític republicà, congelat des de l’octubre de 2017.
L’anticicló polític que es va produir fa un any, doncs, sembla que ara es reproduirà amb neu a cotes baixes. Però la política no és com la meteorologia: potser és menys previsible, però sí que es veu clarament condicionada per les nostres accions. I és evident que la confusió estratègica ens ha conduit al refredament de l’embat democràtic que havíem emprès l’any passat, no tant pels errors, sinó sobretot per la inacció. I sí, certament tenim una majoria independentista al Parlament i el govern diu que està compromès amb el mandat de l’1 d’octubre. Però, tanmateix, no s’albiren aquelles portes de la independència on ens havia de conduir el mandat del govern del 27-S, destituït il·legalment pel 155.
La manca de direcció estratègica i la desorganització han conduit històricament o bé a la desmobilització o bé a l’acció espontània, legítimament indignada, però sense uns objectius polítics concrets a l’abast. Aquest primer aniversari de la Revolució d’Octubre, de fet, ha servit més per desfogar-nos col·lectivament que no pas per avançar posicions. Tot i així, hem perseverat i hem sabut resistir la depressió política induïda per la repressió i per la confusió dels dirigents polítics. No estem desmobilitzats i, això, vistes les circumstàncies, ens ha d’encoratjar: el moviment republicà continua disposant d’una força immensa, la més poderosa de totes, que és la força de la gent. Però la desorientació implica que no sabem què fer amb aquesta força ni com canalitzar-la adequadament per obtenir l’objectiu polític concret al qual aspirem: la República Catalana.
En aquest sentit, no podem perdre de vista el valor de tot el capital polític acumulat, no tan sols l’octubre passat, sinó durant els quasi deu anys de procés independentista. Tot allò que hem viscut col·lectivament ens fa més forts, en la mesura que ens fa ser més conscients de la realitat. I, per sobre de tot, la consciència sobre la naturalesa autoritària i despòtica de l’Estat espanyol, ens blinda de cara al futur embat democràtic que produirem novament. No com un fenomen meteorològic que no està a les nostres mans, sinó fruit d’una estratègia ben planificada i organitzada a la qual respondrem unitàriament, com no pot ser d’altra manera.
Resistir és vèncer, digué Juan Negrín. La història no li donaria la raó, segurament perquè havia dipositat totes les esperances en una assistència de les tropes aliades que no arribaria mai. Error que en gran mesura podem atribuir també als dirigents independentistes que confiaren que Europa i el món occidental ens traurien les castanyes del foc. Ara ja sabem, i penso que és un consens prou ampli entre les forces republicanes, que la República és a les nostres mans i a les de ningú més. Resistim per vèncer, doncs, però no esperem que el simple fet de perseverar ens portarà a la victòria: per guanyar cal que seguim una estratègia guanyadora. I aquesta no correspon a cap algoritme matemàtic (no hi ha una estratègia única i definitiva), sinó que l’estratègia adequada serà aquella que acordem i compartim col·lectivament, alhora assumint les lliçons que hem après de l’octubre passat. I aquesta és, per tant, la primera lliçó: que la unitat estratègica és la clau de la victòria.
