Vagi per endavant que cal felicitar al poble escocès per l’espectacle democràtic i el missatge de tolerància que ha enviat al món. Contrasta amb l’actitud del govern espanyol i en especial del seu primer ministre Mariano Rajoy. Primerament perquè, com sabem, la qualitat democràtica i de respecte vers la diversitat de l’Estat espanyol és clarament millorable. Segon, per no entendre res de les relacions internacionals i com certes afirmacions poden incomodar a un altre govern suposadament amic i, tercer, per la lògica del discurs que va fer poques hores després que es conegués el resultat del referèndum escocès.
Al meu entendre el moment estel·lar de llur intervenció es quan es felicita “que els escocesos han decidit seguir amb nosaltres”. És a dir el Sí hauria estat el mateix a perdre el tren de la història. De nou la política de la por, amanida amb grans dosis de demagògia i de falsificació històrica i factual. Recorda quan Aznar va prohibir, literalment prohibir, aquell capítol de la sèrie que es feia cap a la fi del seu mandat que els primers “espanyols”, els de les coves d’Altamira, fossin caracteritzats com a negres, com així demostren totes les evidències científiques. L’argument era molt clar, i òbviament gens nacionalista segons el seu particular parer: “¡españoles y negros, ni hablar!”
El PP i el seu govern continuen entestats en no fer cas a les exigències nacionals del poble català. En llur forma de veure les coses pensen que aquest resultat els afavoreix i que, en definitiva, “amb el gos mort s’acaba la ràbia”. Les coses poden no ser tant meravelloses per Rajoy i tampoc per Cameron. D’aquest darrer comentar que si la seva estratègia passa per fer promeses que no podrà, o no voldrà complir vers Escòcia, el millor que pot fer ell i l’establishment britànic es preparar-se per un nou referèndum al nord del famós, i comentat, mur d’Adrià. I aquest cop el 55% seran uns altres. O, tal vegada dos referèndums, atès que aquest incompliment no serà passat per alt a Irlanda del Nord, en especial per la comunitat catòlica i republicana.
En un altre ordre de coses, una consideració sobre Escòcia i una altra relativa a Catalunya. A Escòcia el referèndum i, el dret a decidir d’aquest poble, no ha estat mai qüestionat. Tampoc la seva categoria de nació. La qual cosa ha facilitat molt les coses i ha donat una imatge de normalitat que aquí ja la voldríem. D’altra banda els escocesos favorables a la independència sempre han estat, segons les enquestes, minoria i, no pas així, en el cas català. És quelcom que caldrà aprofitar-ho en cas de vot el dia 9 de novembre o en cas d’eleccions plebiscitàries a casa nostra. El que aquí es troba a faltar és la mobilització de la gent que sí s’ha produït a Escòcia. Quan arribi l’hora de la veritat ens calen menys manifestacions, que poden ser percebudes com actes d’excés d’eufòria i de deliri, i més reunions per tot el territori, àmbits sectorials, gent gran, col·lectius d’immigrants, cites porta a porta, etc. Ens cal unitat i pedagogia. No podem badar i no ens podem permetrem que en zones del país on cal una gran majoria guanyem per la mínima. Cap racó del país està guanyat d’entrada i tant important és el Ripollès o els Pallars com el Baix Llobregat o el Tarragonès. Si descuidem uns segur que tindrà una incidència negativa sobre d’altres. La derrota del Sí a les famoses i feréstegues Highlands ens ha de fer obrir els ulls.
Per votar i guanyar haurem de carregar-nos de raons, no ja relatives al nostre dret a decidir el nostre futur col·lectiu, també per convèncer a una part de la població que no es manifesta i resta indecisa i a aquells partidaris del No que ho són des d’una visió moderada i que són capaços de fer un anàlisi cost benefici.
Ara és l’hora de decidir i ens toca, com bé diu el president Mas, ser audaços i astuts. Per ser-ho hem de començar per entendre que el partit es troba molt lluny de ser guanyat i que, fins i tot, la gent que s’ha manifestat per la independència quan arribi el moment de votar –això és decidir- pot tenir dubtes que la portin contradir la seva anterior participació amb vies catalanes, amb “V” o amb qualsevol acte favorable a la independència. Ens hi juguem molt, moltíssim, i hem d’anar amb la lliçó ben apresa si, del que es tracta, és de guanyar la partida final. Els col·lectius més vulnerables necessiten una pedagogia superior i és molt normal que així s’ho mereixin i nosaltres els ho donem de la millor i més eficaç manera. L’adversari és poderós i tota la carn, no ho oblidem, ja la té a la graella.
