Lliçons del coronavirus

"Si un diari vol anunciar que el coronavirus és la fi del món ha d'evitar que recordem el SARS, l'Ebola o la grip espanyola"

Quina emoció! Feia temps que tots plegats esperàvem una nova pandèmia mortífera per omplir informatius i xarxes socials de tragèdia més o menys ben documentada. La fi del món és un arquetip massa suculent per no recórrer-hi cada cert temps per nodrir la nostra passió per el drama. Molta gent es deu haver instal·lat un comptador al mòbil que el va informant dels morts i els afectats per aquesta malaltia minut a minut. Al cap i a la fi, el que passa en aquests casos és que es mescla la por amb aquella afició morbosa per les plagues bíbliques. Una combinació malaltissa de pànic i atracció irresistible pel desastre. Si a això hi sumem que vivim en l'època de l'entreteniment, el còctel és al·lucinant. 

L'Organització Mundial de la Salut ha activat una alarma mundial per intentar frenar les notícies falses que corren per internet. Els fa més por que la pròpia malaltia. I tenen raó, les quatre tonteries que es diuen per la xarxa són, ara mateix, més perilloses que el propi virus. Però és impossible resistir-se a la temptació de l'espectacle quan vivim immersos en un món que només valora la diversió. L'altre dia, a la ràdio, jo mateix comentava que hi ha una estratègia senzilla per saber si una notícia és certa o és "fake news”. Si és avorrida, és certa, si és divertida i entretinguda, és falsa. Per això corre com la pólvora la idea que el coronavirus és una malaltia creada per científics de l'exèrcit xinès que s'ha escapat d'un laboratori militar. No ho recordareu, potser, però va haver un brot de coronavirus al Pròxim Orient entre els anys 2012 i 2015. Fins ara aquesta epidèmia ha matat unes 500 persones. Si això no us sona no és culpa vostra, no patiu. El tema és que les passes de malalties mortals van apareixent regularment. Els morts de la pandèmia anterior desapareixen dels informatius i la premsa es dedica a buscar la nova alerta global.

Us en recordeu, del SARS? Oi que no? Síndrome Respiratori Agut Greu. El 2003 va afectar 8000 persones i en va matar unes 700. Tot això en dos mesos. Tela. Dos anys més tard, el 2005, l'èxit se'l va emportar la grip aviar H5N1. He de reconèixer que no va reeixir tant com altres pandèmies, però tenia un matís formidable: afectava les aus domesticades. Aquest detall va ser molt suculent pels diaris. El consum de pollastre va caure a occident i, qui més qui menys, s'ho pensava dues vegades abans d'anar a una granja el diumenge amb els nens. Aquestes petites pors em fascinen. Perquè són comprensibles i, alhora, un símptoma de totes les coses dolentes que té la globalització. Com ha acabat afectant a una granja del Vallès Oriental el que passa a una granja de l'est de la Xina. 

Uns 5 anys més tard va esclatar la mare de totes les pandèmies. Entre el 2009 i el 2010 vam descobrir la grip A. El món sencer va entrar en pànic i es calcula que unes 18.000 persones van morir a tot el món a causa d'aquesta malaltia. Quatre anys més tard (fixeu-vos la cadència dels anys) vam descobrir que l'Ebola no vivia només a les pel·lícules de Hollywood. Una epidèmia a l'oest de l'Àfrica va matar més de 4000 persones en mig any. Paral·lelament, a l'Amèrica Llatina, el Zika (aquest us sonarà) s'expandia de manera implacable deixant milions d'afectats i milers de morts. Crec que en cada una d'aquestes ocasions molts han vist, sense cap mena de dubte, l'anunciat final planetari. El temut Dia del Judici Final per la raça humana. No només això, sinó que atribuïm a la globalització els índex altíssims de morts. Com que el món està comunicat, pensem que els virus són més mortals avui en dia. Una grip pot viatjar de Corea a París en un parell de dies. És més perillós el món, doncs? Entre l'any 1968 i 1969 va haver una epidèmia de grip de Hong Kong. El resultat van ser dos milions de morts abans de la globalització. 50 anys abans la grip espanyola va matar entre 20 i 50 milions de persones. Encara podem anar una mica més endarrere, fins el 1649, per recordar que la pesta va liquidar la meitat de la població de Sevilla.

 

Deixem que el coronavirus, a banda del dolor que està causant a molta gent, ens aporti algunes lliçons. Primera, que la globalització permet que científics de tot el món es coordinin per treballar plegats per trobar solucions de manera ràpida i efectiva. Que, a més, els controls dels governs faciliten detectar i aïllar casos d'infectats que es moguin entre diferents països. Segona, que vivim en la societat de l'espectacle. Que tot ha de ser increïble, enorme, fabulós, històric, memorable, mortal, terrorífic i que per aconseguir aquest fenomen els mitjans ens fan oblidar les catàstrofes anteriors. Si un diari vol anunciar que el coronavirus és la fi del món ha d'evitar que recordem el SARS, l'Ebola o la grip espanyola. I tercer, que el control global és necessari. Que els sistemes governamentals de vigilància són útils i que sí, d'acord, personalment accepto cedir part de la meva suposada llibertat a canvi d'una millor gestió d'aquesta mena de crisis.

 

Comentaris