Es fa curiós —i irritant— veure com ara tothom vol donar lliçons a Vic sobre com tractar i gestionar la immigració: després d’anys i panys de ser un municipi capdavanter en aquesta qüestió, ara qualsevol llepafils del bonisme o qualsevol sicari ideològic de la ultradreta cavernícola gosa, des de la seva infal•lible poltrona, explicar als vigatans quina és la seva realitat i de quina manera han de comportar-la.
Potser l’equip de govern de l’ajuntament de Vic ha errat l’eina i no és el padró l’instrument necessari per posar ordre i decòrum en un contingent d’immigració de gairebé el 25% de la població. O potser sí: senzillament ho ignoro, i entenc que és un assumpte que correspon clarificar als que saben de lleis. Però sí que sé d’altres coses: la primera, que els insults i les atzagaiades que han rebut aquests dies els polítics i els ciutadans de Vic estan absolutament fora de lloc, fins al punt que resulten indignants. Han volgut presentar Vic com un paradigma de xenofòbia; si ho és d’alguna cosa, és de voluntat i capacitat de convivència.
També sé que l’equip de govern vigatà està format per CiU, PSC i Esquerra, un tripartit que —al marge de preferències ideològiques— m’ofereix totes les garanties democràtiques exigibles. I que la demagògia que han supurat algunes veus en raó de la presència a la política osonenca de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, és tan deplorable com el mateix ideari de PxC: en matèries extremament delicades com la immigració, tan pernicioses resulten les receptes multiculti com les soflames reaccionàries. A tots aquells que han volgut veure en Anglada i la seva PxC el motiu ocult de les mesures del consistori de Vic, cal fer-los saber que Anglada no és la causa, sinó l’efecte: una formació d’aquestes característiques només podia sorgir en una ciutat amb una afluència massiva d’immigració. I que l’intent vigatà sobre el padró, equivocat o no, representa l’única manera de frenar la possible puixança de la ultradreta, perquè allò que més l’afavoreix, com s’ha pogut comprovar en multitud de casos precedents, és la inacció dels representants de la democràcia. Anglada pot gallejar tant com vulgui que l’ajuntament ha assumit els seus penosos plantejaments: si té un gram de cervell dins el crani, haurà de ser conscient que el que de veritat ha succeït és que li han electrocutat la jugada. I que per molts d’anys sigui així, encara que sigui al preu d’haver de suportar els sermons dels extremistes d’una i altra banda. Sempre tindrem el consol que Vic hagi servit per activar un debat que era imprescindible, i que s’ha vist postergat durant massa anys.
Si volen una bona lectura sobre la immigració, res millor que un clàssic: Digueu-ne son, de Henry Roth, en excel•lent traducció al català a càrrec de Xavier Pàmies, publicada per Edicions del Salobre. Tracta dels jueus que van arribar a Amèrica durant el crac del 29, però resulta perfectament aplicable als musulmans que arriben a Catalunya durant la Gran Crisi de començaments del segle XX. I podem dir-ne amablement son de l’estupidesa dels qui s’entesten a veure en la immigració una benedicció o un desastre, quan no és altra cosa que una oportunitat: de tots nosaltres depèn que sigui pròspera o fallida.
