El procés polític viscut a Catalunya al llarg dels últims deu anys ha anat acompanyat d’una intensa activitat editorial que s’ha traduït en la publicació d’una gran quantitat de llibres que aborden la situació des de gairebé totes les perspectives possibles. Aquesta activitat ha estat tan intensa que en moltes ocasions, fins i tot, ha donat lloc a la burla i l’escarni. Alguns preferirien que Catalunya continués vivint l’oasi de les llistes de vendes dominades pels premis Planeta o de l’intel·lectual avalat pel dominical del País Setmanal. Però el món del llibre polític també ha canviat amb el “procés”. Però més enllà de la broma fàcil, crec que el fenomen editorial del “procés” és un dels reflexos més clars d’una societat profundament interessada amb l’esdevenir col·lectiu del país, que es pregunta coses i que es planteja el repte d’imaginar una nova manera de viure en comú.
Malgrat que a principis d’estiu la meva intenció era “desconnectar“, no vaig poder evitar embarcar-me en la lectura de les més de 700 pàgines del llibre “M’explico” de Carles Puigdemont. Personalment crec que la feina es podria haver enllestit en 550, però aquest escriure “expansiu” del President no va ser suficient per dissuadir-me de la lectura de la segona part de l’obra (“La lluita a l’exili”) i les seves més de 300 pàgines. Diuen els editors que no sóc pas l’únic que s’ha interessat pel que té a dir Puigdemont i que les vendes van molt bé i els comentaris a Twitter, els titulars generats als mitjans de comunicació i les reaccions (o no reaccions) dels diversos líders polítics i d’opinió confirmen que els llibres en qüestió no deixen indiferents ni a seguidors ni a detractors del President. En mig de la profunda desorientació política que viu el moviment sobiranista, l’interès per “saber més” continua ben viu i, per això, m’agradaria compartir en aquesta columna d’opinió (un altre dia en parlarem del boom de les columnes d’opinió provocat pel procés) algunes impressions provocades per la lectura dels dos volums.
Li estalviaré al lector el meu posicionament sobre les opinions, reflexions i anàlisis expressades pel protagonista dels llibres. A hores d’ara, les hagiografies i -sobretot- les crucificcions al voltant de la figura de Puigdemont ja tenen prou canals d’expressió. A més, no voldria fer “espòilers”. Per això em limitaré a compartir dues impressions que he tingut durant la lectura d’aquestes més de mil pàgines dels llibres de Puigdemont.
Les aigües putrefactes de l’oasi
La primera impressió com a lector (sobretot del primer volum) té a veure amb la meva condició de diputat de l’onzena legislatura. Totes les legislatures tenen les seves peculiaritats però entre 2015 i 2017 el Parlament va fer una cosa excepcional: explorar els mateixos límits de la institució i posar en qüestió la placa base d’una arquitectura política caducada. Més enllà dels encerts i errors (cada un que se’n penedeixi del que consideri oportú), el terratrèmol és innegable i, des del meu punt de vista, segueix sent necessari aprofundir-hi. Poder accedir a les reflexions de qui llavors estava al capdavant del Govern, ajuda a tenir una visió més àmplia del que estava passant en aquella legislatura. És normal que a mi (que ja tenia prou traca amb el meu grup parlamentari!) em passessin per alt detalls decisius. Però em consta que altres diputats, molt més propers a Puigdemont, també han descobert coses que només es podien veure des de l’escó del President. És més: estic segur que durant l’estiu el llibre ha estat devorat en despatxos on se simpatitza ben poc amb el President en particular i amb el sobiranisme en general.
El llibre és dur. Hi ha paràgrafs d’una aspror punyent. Una duresa que molts companys de legislatura del President li recriminen. “No cal mirar el passat”. “No cal fer retrets”. “Ara és temps de mirar el futur“. Sobre això: acusar de fer “retrets” és fer retrets i mirar al passat és imprescindible. És curiós que molts dels que blasmaven (molt encertadament) contra “l’independentisme màgic”, no vulguin ara mirar de cara les dures realitats viscudes al llarg d’una onzena legislatura que, insisteixo, encara ningú ha pogut entendre ni articular de cara al futur. I crec que aquesta articulació no serà possible fins que no s’entomi la realitat del que va passar entre 2015 i 2017, caigui qui caigui. “Passar pàgina” o construir estratègies basades a fer veure que el que ha passat no ha passat, servirà, com a molt, per tornar als oasis d’aigües putrefactes on la política no és més que una representació fantasmagòrica. I amb això té a veure la segona qüestió que volia compartir.
Política o màrqueting
“Tens tota la raó, però la gent això no ho entendrà”. Aquesta frase l’he sentit un munt de vegades com a conclusió d’intenses discussions polítiques. Un grup de persones -dirigents de partits, diputats o negociadors de tota calanya- discuteixen durant hores armats de les seves habilitats analítiques i teòriques, imbuïts per la secreta satisfacció de sentir que el futur de milions de persones depèn d’aquesta discussió. De cop algú posa sobre la taula la necessitat de traslladar a la gent les dificultats de la situació però un oportú “expert en comunicació” dictaminarà que “això la gent no ho entendrà”. No hi ha dubte que moltes de les coses que explica Puigdemont al seu llibre escapen als relats que solen parir els equips de comunicació dels partits i els experts en “màrqueting polític”. Hi ha coses que o són massa incòmodes o són massa complexes per resumir-les en un tuit. Hi ha coses que potser necessiten més disquisicions que les que puguem assumir els “ciutadans normals” que tenim vida -i preocupacions, i dificultats quotidianes- més enllà de la política. Per alguna raó Puigdemont decideix compartir moltes d’aquestes disquisicions. I més enllà que potser es podria haver estalviat 100 pàgines o que les podria haver fet servir per aprofundir amb més entusiasme en l’autocrítica, que el llibre hagi vist la llum confirma que, per alguna raó, l’autor ha decidit arriscar i fer partícip el lector de qüestions que, normalment, els “experts” desaconsellen compartir amb el populatxo.
Els llibres de Puigdemont fan dues coses: per una banda ofereixen claus tan complexes com imprescindibles i, per una altra, parteixen de la convicció que allà fora hi ha gent que aspira, entre altres coses, a ser tractada com adulta i no amb paternalisme, a ser tractada com a ciutadana i no com a consumidora de relats de fàcil consum i mala digestió. Dues característiques que fa recomanable la seva lectura i que auguren una llarga vida a aquest fenomen de llegir llibres polítics per saber què carai ens està passant.
