Durant la “longa noita de pedra” del franquisme (Celso Emilio Ferreiro dixit), prohibit l’ús públic de la llengua catalana i perseguida la llibertat de pensament, alguns llibres van adquirir una dimensió simbòlica que els va fer brillar com un far de llum i d’esperança, en plena fosca. Hi ha en aquest període, pel cap baix, cinc títols que van revestir-se d’aquesta dimensió. És el cas, per exemple, de The Spirit of Catalonia, del doctor Josep Trueta, aparegut el 1946 en anglès, des del seu exili a Oxford, en el qual fa un recorregut per l’aportació de la cultura catalana a la civilització europea i occidental, al llarg de la història. Pensat per fer conèixer el país a un públic lector no català, molts anys després va poder aparèixer en l’idioma de l’autor i a l’interior, en una versió que ja ha arribat a la quinzena d’edicions. La versió primera, la de l’exili, va tenir un gran impacte a la diàspora catalana i reforçà l’autoestima col·lectiva i la consciència nacional d’un poble que hagué d’accedir-ne a la lectura de forma clandestina.
El 1954, l’historiador Jaume Vicens Vives publicava a Barcelona Notícia de Catalunya, llibre icona de diverses generacions el missatge central del qual és que allò que defineix i caracteritza els catalans és la seva voluntat de ser. L’obra analitza diferents aspectes propis del caràcter català com el pactisme, el seny i la rauxa o bé el tot o res i fou el llibre de capçalera de la majoria d’intel·lectuals i polítics que dirigiren Catalunya en els anys immediatament posteriors a la mort del dictador. Notícia de Catalunya ha tingut una influència extraordinària en les elits intel·lectuals del país durant dècades i la seva ombra arriba fins als nostres dies.
A Buenos Aires, el 1956, el metge exiliat Joan Rocamora dirigí el Llibre blanc de Catalunya, més en la línia d’afirmació i autoestima del doctor Trueta, obra col·lectiva on participaren alguns dels noms més destacats de la cultura i la societat catalanes, com P.Bosch i Gimpera, Joan Coromines, Josep Carner, els germans Carles i August Pi i Sunyer, Robert Gerhardt, Josep Carner, Domènecc Guansé, M.Serra i Moret, Josep Trueta, Nicolau d’Olwer, M.A.Vila i Vicenç Guarner, entre altres, amb un text introductori de Pau Casals. De l’edició catalana se’n feu un tiratge de 800 exemplars, que s’enfilaren a 2.500 en la versió trilingüe anglès-francès-espanyol. Correspon a aquesta darrera l’exemplar que conservo a casa, amb devoció, obsequi que em va fer el doctor Rocamora a la capital argentina.
El 1962, com a primer títol de la nova empresa Edicions 62, va aparèixer Nosaltres, els valencians, del suecà Joan Fuster, un dels intel·lectuals més sòlids, potents i innovadors que ha donat mai el nostre país. L’obra tingué l’impacte de la pedra que és llançada sobre les aigües plàcides del silenci, les consciències adormides i el provincianisme, de manera que l’efecte de revulsiu sobre la quotidianitat s’anà eixamplant en uns cercles concèntrics que avui són encara ben vius, no sols per als valencians, sinó per a totes els compatriotes amb consciència nacional als Països Catalans. S’han fet una vintena llarga d’edicions d’aquesta obra que ha significat un abans i un després en la història, la cultura i la identitat nacional, de Morella a Elx, però també de Perpinyà a Alacant.
He deixat com a darrer dels llibres en la fosca el que, tanmateix, n’és el primer en l’ordre cronològic. I ho he fet perquè ara fa 75 anys de la seva aparició a Santiago de Xile, editat per l’Agrupació Patriòtica Catalana: Les formes de la vida catalana, del filòsof Josep Ferrater Mora. L’autor assenyala la continuïtat, la mesura, el seny i la ironia com a trets nacionals característics del poble català i en va descabdellant els arguments que sostenen la seva tesi. Ferrater Mora va morir a Barcelona, el 30 de gener de 1991. En recordo bé la data perquè, justament, aquell dia jo em trobava tot sol a la biblioteca del Centre Català de Santiago de Xile. Els directius de l’entitat em van dir que remenés tot el que volgués en la meva tasca de recerca històrica, entre carpetes, caixes, llibres i revistes. I quina no va ser la meva sorpresa en descobrir una caixa sencera, encara per obrir, a l’interior de la qual hi havia desenes d’exemplars nous de trinca, perfectament conservats, de l’edició de 1944 de Les formes de la vida catalana! L’emoció inicial va deixar pas a un interès més durador. El mateix interès que cadascun dels títols fins ara esmentats continuen tenint per a tothom que vulgui saber com som, i perquè, i, sobretot, si encara ho continuem sent.
