Llibertat per a adults

"Si el 10-J hi va haver un compromís civil que es va posar en marxa, el qual va proclamar-se que "som una nació", com és que aquesta realitat dista molt de l'obediència cega d'una majoria -latent- a la partitocràcia i només tres valents volen recollir el clam popular?"

A casa nostra, fet i fet, hi ha un desig ardent de ser i una escassetat extrema de no saber estar. Molts, segons sembla, volen menjar el pa sencer. Però… mentre alguns panxacontents somriuen, tímidament, amb quatre molles que els hi fan de coixí, d'altres, en canvi, s'amoïnen, són testarruts de mena i s'obstinen en, ja no conformar-se amb el menjar que els hi donen a la boca, talment com un racionament, sinó que es conjuren per tal d'aconseguir tenir la propietat de la plantació, i cruspir-se, per tant, tots i cadascun dels fruits que aquesta generi. Catalunya és això: una fàbrica d'afamats, que engalipen i devoren (al del costat, si cal!) perquè hom se'n vagi a jeure amb l'estómac ple, calent, i avall. Parlem d'uns profunds egoistes, vaja. Que els catalans tan sols s'estimen a ells mateixos: són els campions mundials en mirar-se al melic. I el caïnisme és la fe tal i com l'enveja és la companya amb què qualsevol curt de mires s'hi allita, i n'empelta la seva poca traça, n'afegeix, sense més, les mesquineses dels altres; en confiança, espanyoleja.

Perquè hem estimat tant l'entelèquia, que ens hem fet mal a nosaltres mateixos. I som tan rucs, que lluny d'estimar-la perquè és la nostra, l'hem estimat perquè -pretesament- és la més gran. Si bé allà on s'estigui bé, la trobarem, hi serem, ningú pot anomenar-se "pàtria", atès que tots la som, l'encarnem, i la verbalitzem, cada dia. I malgrat hi hagi alguns elefants que patinin, és en l'educació dels més menuts que cal reconstruir l'imaginari, crear consciència; com deia Edmundo de Amicis: "El qui de petit respecti la bandera, sabrà defensar-la quan es faci gran". Això no obstant, el nacionalisme, el trastorn del patriotisme, és una miopia que no es cura viatjant, sinó que hauria d'entendre's en el sentit que cap terra no és un exili, en tot cas, doncs, una altra pàtria. Amb tot, desenganyem-nos, no hem nascut per a ocupar un racó del món com si d'una llar aliena es tractés. I és que si ens emboliquem amb La Senyera, és perquè tenim fred de peus. Som així, i ja ens està bé.

I ara que vénen vacances i que alguns procurarem fer l'agost amb singulars vots de confiança, aixeco el meu ditet i em pregunto: quin és el nostre valor cívic i quin coratge podem exigir-li al català que tot just arriba o a la catalana que se'n va al mercat amb el cabàs si tenim por de no saber no ser dependents? És a dir, si el 10-J hi va haver un compromís civil que es va posar en marxa, el qual va proclamar-se que "som una nació", com és que aquesta realitat dista molt de l'obediència cega d'una majoria -latent- a la partitocràcia i només tres valents volen recollir el clam popular, la seva voluntat? Ara mateix, tot depèn de nosaltres, i de ningú més. I que Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran ho sàpiguen, respon al fet que si es volen encimbellar, hauran d'aprendre a servir. I no dubto que s'hi deixaran la pell. Es predisposen a trencar la mecànica establerta i a engreixar la bola de neu, imparable. O Cèsar o no res, que pinten bastos i ens fa falta intel•ligència.

 
 

Comentaris