Era dijous, però no era un dijous qualsevol. Era Sant Andreu i el Saló de Cent presentava l’aspecte de les grans ocasions. Ni la guerra contra Felip V no va aturar un procediment sagrat pels barcelonins. Des que Jaume I, a partir de 1249, havia concedit a la ciutat de Barcelona el privilegi de poder escollir els seus governants, els seus ciutadans esperaven, gelosos dels seus drets i privilegis, el dia electoral. Primer per cooptació, després per compromissaris, i, finalment, des d’Alfons el Magnànim, mitjançant el mètode d’insaculació –perfeccionat i acabat sota el govern de Ferran II, que fixà l’elecció de 5 consellers executius i 144 membres del Consell de Jurats de Barcelona, dels quals 48 pels ciutadans i 32 pels altres tres estaments.
El Conseller en Cap sortint, Manuel Flix, es mirava l’escena distant, recordant potser com uns mesos abans, el juliol de 1713, en el proper edifici del Palau de la Generalitat, del que la Casa de la Ciutat quedava separada per l’església de Sant Jaume, en el Saló de Sant Jordi, la Junta de Braços proclamava la guerra a ultrança contra les Dues Corones. Ell n’era contrari, però es quedà a Barcelona i n’assumí el seu destí. Aleshores no ho sap, però l’11 de setembre de 1714 es batrà al costat de la bandera de Santa Eulàlia, la germana de la que avui, dia de Sant Andreu de 1713, continua penjada del balcó del Saló de Cent des de l’inici del setge.
De la bossa de “sac i sort” surten uns rodolins amb els noms d’uns ciutadans. Seran els que s’encarregaran de la defensa de Barcelona i, per extensió i delegació, de tot el Principat.
El primer rodolí porta un nom, conegut de tots, ja que havia estat conseller l’any 1705, amb 46 anys. Nascut el 1660 a Moià, el 1678 ja exercia d’advocat a Barcelona. L’any 1707 és nomenat Ciutadà Honrat de la Ciutat per Carles III. És un jurista de prestigi, un pròcer de la naixent burgesia barcelonina, vidu, amb un fill. Té 53 anys. Es diu Rafael Casanova i Comes.
Des d’aquell moment menarà una activitat frenètica, al front d’una ciutat assetjada. El 3 de setembre de 1713, els borbònics confisquen els seus béns a Sant Boi. Sap que representa la màxima autoritat civil i assumeix la tradició dels Joan Fivaller o Joan Pere Fontanella. Es preocupa de l’abastiment de la població i de la defensa de la ciutat. Està en contacte permanent amb el general Villarroel, a qui ordena alguns atacs militars, i s’involucra amb el coronel Dalmau en l’exitós combat marítim de febrer de 1714 en què es capturen 13 naus borbòniques. En l’organització de la Junta de Guerra, ell es reserva la presidència de la 9a, la que fa referència als afers militars. Vetlla per evitar el pillatge i l’estraperlo. El 16 de maig de 1714, amb la resta de consellers de la Ciutat, acorden, per unanimitat, continuar la lluita fins la darrere gota de sang. Ho juren amb les espases alçades. El 28 de juliol decreta la mobilització general “de 14 anys en amunt”. Però sobretot, el Conseller en Cap exerceix de Coronel de la Coronela, això és, de l’organització i coordinació dels ciutadans de Barcelona. És justament aquesta la dada clau per copsar la significació més profunda d’aquell setge: només entenent que és el propi poble qui lluita per les seves llibertats es pot entendre, plenament, el que va passar. I al davant del poble, sempre, i serà ell, Casanova.
Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d’agost, se’l veu a les nits visitant les muralles, escolta els crits de fam que pateixen soldats i la bona gent que sobreviu a la ciutat, mentre arriba un setembre fred i l’aigua de la pluja entra fins les entranyes de l’últim ciutadà.
El 4 de setembre es reuneix el Consell dels Tres Comuns. Casanova, com Villarroel i altres dos membres, voten a favor de la capitulació, però la gran majoria decideix resistir. El general en cap fins llavors, disconforme, dimiteix; Casanova, disconforme també, es manté en el càrrec, assumint fins el final una resolució que no comparteix. La nit del 10 de setembre, els canons enemics escupen foc, però de tant en tant es fa el silenci, encara més paorós que l’estrèpit de les bombes. Casanova examina les muralles. Potser més que cal altre, aquest és el moment en què cal veure el personatge: va visitant els baluards, saluda els membres de la Coronela, s’esgarrifa passant davant de la Bretxa Reial, veu els rostres cansats de tants mesos, la desesperació, la por, l’enyorança. Veu el roig i el negre, la sang i el foc, el cel i la terra, i té un record pel seu fill, que combat amb el coronel Manuel Desvalls a Cardona. Arribant a la plaça del Born es gira cap a Santa Maria del Mar. La piràmide dedicada a la Immaculada Concepció s’alça recordant una victòria que queda lluny, massa lluny. I somriu perquè el pensament el porta a la Junta de Braços altra vegada i al discurs de Manuel Ferrer i Sitges: Fineixi la nació amb glòria…
Han tocat les onze, i aleshores veu arribar uns homes en formació. Els ha enviat el general Josep Bellver, en “Josepet”. Venen del Convent de Sant Francesc i van a reforçar el Baluard de Llevant. Són part del IV Batalló de la Coronela, comandats pel capità Rafael de Llinàs. És la setena Companyia, la dels Velers, és a dir, la dels mestres de mocadors, tafetans i sedes. Casanova els veu passar per davant. El capità Llinàs el saluda militarment. Porten la bandera de Santa Madrona i, un d’ells, la Bandera Negra, Lliures o Morts. D’aquí unes hores, a trenc d’alba, rebran l’assalt implacable dels francesos. Després d’un comportament heroic, la companyia sencera serà pràcticament massacrada. El capità Llinàs caurà ferit mortalment.
A mitjanit enfila pel carrer Montcada. Passa per davant de la Casa Dalmases, on s’han reunit aquests últims dies sovint al “bomber”, els soterranis a prova de bomba del palau de Pau Ignasi de Dalmases, l’ambaixador català a Londres que ha estat informant durant tot el setge de les accions diplomàtiques que ha portat a terme a la cort de la reina Anna. Arriba a la placeta d’en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.
Tot passarà molt de pressa. L’atac de dos quarts de cinc, les darreres ordres per a la defensa, la sorpresa de tornar a trobar-se Villarroel al davant de la seva tropa, l’anada a la Casa de la Ciutat per última vegada, passant sota l’arc de pedra on hi és esculpit el lema SPQB: Senatus Populusque Barcinonensis. Enfila cap a Sant Pere. S’ha vestit de Coronel de la Coronela, és al davant del seu poble i porta la seva bandera. Tot passarà molt de pressa. El xoc dels dos exèrcits és estrepitós, d’una fúria salvatge. “Santa Eulàlia, a ells, a ells!”. Però en aquell instant, quan una bala de l’enemic el fereix i els ulls se li entel.len, mentre el vell món s’apaga darrere la bandera de Santa Eulàlia, en aquell instant, just aleshores, a punt de començar la llarga nit catalana, el pensament de Casanova torna al Saló de Cent, aquell 30 de novembre de 1713, ara farà 300 anys, quan una veu forta i clara, agafant el primer rodolí del sac de la sort, va dir el seu nom.
“Este dia, com es de costumbre, y en virtud de Privilegio de esta Excelentissima Ciudad, se hizo solemne Extraccion de los Excelentissimos Señores Consellers, para el govierno de el año presente, y sortearon los Señores D.Rafael Casanova, Salvador Feliu de la Peña, D.Raymundo Sans, Francisco Antonio Vidal, Ioseph Llaurador, y Geronymo Ferrer hallandose todos seguiendo la justa Causa del Rey nuestro Señor, y la gloriosa Resolucion de este Principado, asseguran en su acertada conducta el mas feliz exito, y cabal desempeño de esta Excelentissima Ciudad. …” Gazeta de Barcelona – Diario del Sitio de Barcelona, 30 de novembre de 1713.
