La llei seca

"El gust per infringir les normes, la sensació de ser més llestos que qui compleix amb elles és més habitual del que volem creure"

Finalment tenim toc de queda a Catalunya. Fa quatre dies pensàvem que Madrid era past de les lluites entre partits, i alguna cosa semblant deu passar a Catalunya perquè ja no tenim res del que sentir-nos orgullosos, excepte de la heroïcitat sanitària. Els números són preocupants, sí, però amb molts menys motius que al mes de març, ara al govern de la Generalitat li sembla bé que el central dicti un estat d’alarma i que anunciï, abandonant totes les formes protocol·làries, que durarà fins al mes d’abril, suposant així un recolzament quinzenal del Congrés dels Diputats que mai s’hauria de donar per fet.

L’estat d’alarma no és l’únic instrument per poder aplicar un confinament per franges horàries, ja ho ha dit més d’un col·lega, fins i tot citant les normes alternatives. Tanmateix si es fa pensant en aquella part de la població que fent seu el principi decameronià del “carpe diem”, s’ajunta sense cap prevenció en els llocs públics i privats que consideren pertinents, no han entès com funciona la ment humana. Aquesta setmana un municipi veí al meu ha triplicat el risc de rebrot perquè una família va decidir fer-la grossa amb la festa d’aniversari del seu fillet, destruint així tota la tasca feta a l’escola amb els grups bombolla, les mascaretes i el rentat de mans. Creuen els nostres governants que els que volen obligar amb el toc de queda es quedaran?

 

Obligant altre cop la gent a recloure’s a casa, aquesta vegada (almenys per ara) des de les 10 de la nit, potser augmentarà la por de qui se sent més vulnerable. Però entre la gent més jove, on sovinteja el sentiment de rebel·lió de qui creu que la malaltia i la mort són temes que no els afecten, és factible que s’intenti contradir la norma, més encara després de tants mesos de limitacions. Sols cal posar-se un moment en el lloc dels que volten l’adolescència quan els hi diuen que alguna cosa no s’ha de fer. Quan als anys vint del segle passat una esmena constitucional va establir la llei seca als Estats Units, ja sabem què va succeir: a més d’atiar el crim organitzat, la mesura va suposar que el consum d’alcohol en els locals clandestins fos més gran, més compulsiu i més insalubre que en els anys anteriors i posteriors a la prohibició.

El gust per infringir les normes, la sensació de ser més llestos que qui compleix amb elles és més habitual del que volem creure, sobretot entre la gent que no ha interioritzat que això que ens passa pot acabar amb la vida dels seus avis o amb l’empresa dels seus pares i potser amb la seva possibilitat de seguir essent “lliures i feliços” enmig del caos. El seu individualisme és el de la majoria, crescut en l’aïllament que combatre el virus reclama. No sé si el toc de queda, aquesta mena de solidaritat imposada, el pot eliminar. Tant de bo, com a mínim, el temperi.

 

Comentaris