Llàstima

El progressisme espanyolista degrada el debat raonable en considerar al discrepant com un pervers que només pot moure's per por, odi o fonamentalisme

Una vella tàctica per a desqualificar al contrari en debats conflictius és donar per fet que tinc al meu costat la raó i la ciència, mentre que els altres es mouen per creences irracionals, dogmes de fe o una cultura fanatitzada. Aquest esquema de pensament és molt avinent en temps de polarització i de rivalitat política agudes. També és còmode si manca una proposta pròpia, doncs avala la suspensió de la raó i del debat, que comença, justament, per entendre què proposa l'altre. El rival es converteix en enemic. Un enemic amb qui no es raona sinó que cal derrotar-lo després d'estalviar-te el seu dret a explicar-se i/o de banalitzar les seves opcions.

Tot això m'ha vingut al cap arran de diversos articles signats per alguns noms forts del progressisme espanyol, que van des del "Democracia y derecho a decidir", de Javier Cercas, fins a "El misterioso caso catalán", d'Enrique Gil Calvo. Els seus arguments permeten apreciar, al meu judici, una severa degradació del debat civil. En Gil Calvo, per exemple, es pregunta "¿Cómo es posible que el pueblo más culto y moderno caiga en esa regresión irracional?". És la pregunta típica dels historiadors que han estudiat la societat alemanya dels anys 20 i 30 del segle passat.

No és qüestió, però, de singularitzar. Són tot just dos tastets. N'hi ha d'altres i no són pocs, cregui'm.

Bé. Bona part de la intel·lectualitat progressista espanyola veu el procés català a través d'un marc simplista. Segons aquest marc, els partidaris de la independència ofereixen una visió tancada del bé i del mal que activa els temors latents de l'electorat. El que defensen és descrit amb expressions i imatges fortes –metàfores del terror, bèl·liques o psiquiàtriques– com "bogeria nacionalista", "unanimisme", "separatisme nazi", etcètera. També ho ridiculitzen dictaminant que les arrels de les posicions dels altres són mites històrics o perversions democràtiques, o bé jutgen malvades i/o hipòcrites les seves intencions, atribuint-les a interessos foscos. Ells, en canvi, consideren les seves idees com una apel·lació a la raó, solucions no dogmàtiques que s'adapten millor a un problema tan complex.

El principal problema d'aquesta visió és que instal·la als seus practicants en una falsa tranquil·litat: estan tan convençuts que les seves preferències són superiors, que no fan ni l'esforç de comprendre què proposen els seus rivals ni d'entendre la situació del país. Per això els costa d'admetre que els rivals són sincers quan s'estimen més una altra visió de l'ordre polític i que no actuen per por o són víctimes d'una alienació fanàtica. Ni tan sols els fets i dades de la realitat són imparcialment acceptats.

Una prova que el progressisme unionista espanyol menysté els adversaris és la seva dificultat per a reconèixer que les idees rivals són tan raonables i legítimes com les seves. L'independentista és més o menys fanàtic o boig, però mai algú racional que opta lliurement pel que considera més adequat per a guanyar la sobirania del seu país, la regeneració de la vida pública i la justícia social.

Sorprèn, a més, l'aparent neutralitat amb que es disfressen alguns progressistes espanyols per a imposar les seves idees. Com a mínim haurien de tenir l'honradesa de reconèixer que els seus adversaris també tenen conviccions fortes amb les quals aspiren a reformar la vida política i social.

Aquestes actituds no es donen només en el camp del "procés català". És una forma mental que s'aplica a qualsevol que adopta una postura diferent en un debat conflictiu –l'avortament, el procés de pau a Euskadi, el model educatiu… Sempre apareix aquí la temptació de pensar que ‘no sóc jo el qual es basa en supòsits polèmics, sinó els altres'. Naturalment, aquesta manera de pensar s'acompanya de la negació als ciutadans del seu dret a decidir lliurement com volen ser i com volen viure.

La confrontació d'idees –per molt allunyades que estiguin– sempre és constructiva si es presenten amb respecte. Aquells que assumeixen que les seves afirmacions poden ser refutades estan més inclinats a reconèixer que les persones de bona voluntat poden, de fet, discrepar sobre les conviccions més profundes sense que això les faci malvades.

El problema, per tant, no és el desacord sinó la renúncia a la discussió racional fins a les últimes conseqüències.
A molts progressistes espanyols els falta un examen implacable sobre el rigor de les pròpies conviccions. Pel que fa al independentisme, tenen per inqüestionable el seu rebuig al debat. Es protegeixen en l'encarnació legal del statu quo, que consideren la millor prova que la situació actual és l'única solució racional. Per tant, el discrepant és un pervers (o perversa) que només pot moure's per por, odi o fonamentalisme.

Tot plegat, no és més que un tipus d'elitisme. Aquests intel·lectuals hauran de passar comptes amb els partidaris de l'anomenat "unionisme", que n'esperen propostes més que menyspreus, i als quals deixen ideològicament indefensos i socialment malparats, en mans de polítics mediocres que exploten, des de la víscera i la demagògia, els seus pitjors instints. Llàstima.

 
 

Comentaris