La primera raó adduïda per constituir l’actual govern al seu dia fos la necessitat urgent de treure’s de sobre el 155, amb el qual es van celebrar les eleccions. Com que aquestes possibilitaren una majoria absoluta independentista al Parlament tothom semblava llavors decidit a pujar endavant el procés en compliment del mandat d’independència de l’1-O. Era el “programa màxim” de la independència. Per això es va intentar fer presidents de la Generalitat successivament al MHP Puigdemont, Josep Turull i Jordi Sánchez, sense aconseguir-ho en part per l’oposició frontal dels poders espanyols i en part pel desgavell dins de l’independentisme. Fou la primera prova de la desunió i fins i tot confrontació al si d’un govern que deixaria caure la qüestió de la implementació de l’esmentat mandat. El projecte, reduït a l’acte personal de desobediència del MHP Torra, té un gran contingut simbòlic, atès que portarà a la molt probable inhabilitació del president; però la seva eficàcia pràctica és escassa, sobretot perquè la repressió judicial espanyola ha estat recolzada pel soci del govern en privar al president Torra del seu escó de diputat en nom, precisament, de l’eficàcia.
La segona raó adduïda per formar govern fos aprofitar les possibilitats que dóna el poder per fer polítiques progressistes, avançades, per resoldre els problemes reals de la gent. Calia bastir un govern eficaç, capaç d’aplicar el “programa mínim” al context de les institucions o del que els vells eurocomunistes, avui repartits entre ERC i els Comuns, anomenarien “l’autonomia realment existent”. Fora il·lusions de programa màxim, fora hiperventilats, independentistes màgics que, en el fons, treballen per a l’enemic. No perdem de vista l’horitzó de la independència, però, mentrestant cultivem el nostre jardí, com Càndid, i aprofitem les bones relacions amb el gobierno més progressista de la història d’Espanya, per millorar no només les nostres condicions actuals, sinó les futures, que no som botiflers, caram. I refiats al valor de la paraula d’aquest gobierno; preparats, fins i tot, per considerar una proposta de “nou encaix” en Espanya. Venim de lluny, podem esperar. Farem una llarga marxa per a les institucions, com el president Mao a la base de Yenan. Mentrestant siguem eficaços al servei del nostre poble.
Dos anys i escaig després, dir que el govern no hi ha sigut gens eficaç és gairebé un eufemisme.
Un munt de circumstàncies l’han tingut pràcticament paralitzat en meitat d’una perpètua baralla interna que treu el cap per totes les finestres, dins i fora les conselleries, l’activitat parlamentària o les relacions amb Madrid al voltant d’una taula del diàleg més llegendària que la del rei Artur, el de Camelot.
I no només ha sigut un govern ineficaç als aspectes pràctics, sinó també als efectes simbòlics. Hi ha una mena de decepció generalitzada pel gir republicà cap a l’autonomisme. Tothom entén que posar la independència a l’horitzó, però no a l’agenda ara i avui és renunciar-hi. L’horitzó és inassolible per definició. L’independentisme experimenta el nou “realisme” republicà com un retorn a la casa del pare espanyol. Amb distribució generosa de canongies, influències, poder, el fruit de les institucions i el secret de per què es vol que la marxa sigui llarga. Fins mai.
Per contrarestar aquest clima generalitzat de decepció i fins i tot rebuig que ha afectat als altres partits dits independentistes amb més o menys justícia, ahir surt una enquesta que preveu un triomf indiscutible d’ERC i una majoria absoluta de vots independentistes. Sobre el fons d’aquest tros de publicitat desvergonyida, els republicans afegeixen un matís suplementari per acabar d’enfonsar-se en el derrotisme i l’humiliació per perpetuar llur modus vivendi: encara una majoria absoluta no serem prou per assolir l’horitzó.
La proposta del MHP Puigdemont, el que és conegut pels mitjans i fins a la configuració i presentació formal el pròxim 25 de juliol, dia de “Santiago Matamoros”, per cert, es fa dins el sistema actual de partits catalans, el que es troba en crisi. Es presenta com a un “nou” partit. Què vol dir “nou” és cosa que s’esbrinarà aviat, és de suposar. El que no és de dubtar és que és un partit. I com a partit està ja en la dinàmica partidista. El manifest parla d’una vocació de “centralitat” i els mitjans han captat la idea al vol si les idees volen: vet aquí el “nou” partit de centre d’en Puigdemont. Un partit com qualsevol altre que es ficarà en polèmiques electorals. I tanmateix no és ni pot ser un partit com qualsevol altre perquè porta un actiu no partidista, sinó nacional d’un enorme abast simbòlic en tant que legítim president de Catalunya, injustament espoliat de la seva condició.
Com partidari del MHP Puigdemont, aquest articulista votarà la llista que ell encapçali o assenyali en l’enteniment que és una eina o instrument per aplicar el “programa màxim” cap a la independència. No és un vot a un partit nou o vell, ni tan sols de l’inexistent centre. És un vot a una idea, un projecte i una voluntat de fer-ho realitat. Tots atributs de l’individu, no de cap col·lectiu o partit.
