Carles Puigdemont ha deixat l’Estat espanyol en una soledat indissimulable i ridícula. Vistos des de qualsevol país del món, Llarena i els seus amics del Tribunal Suprem de Madrid són com els tigres de paper que descrivia Mao; amb aspecte ferotge, però incapaços de mossegar. No els ha cregut ningú enlloc i, en un rampell de ràbia, han retirat les euroordres de tot arreu. Llarena y cierra España!
Aquest fiasco monumental tindrà conseqüències per a Espanya, que està quedant arraconada i amb seriosos problemes de credibilitat. L’opinió pública europea i els mitjans de comunicació que la conformen comencen a estar saturats de l’agressivitat de les autoritats espanyoles i de la seva obsessió per la via repressiva. Sobretot quan és evident que la relació institucional entre Catalunya i Espanya és una qüestió política que en qualsevol democràcia es resoldria amb diàleg i urnes. En definitiva, Europa no treurà les castanyes del foc a Catalunya, d’acord, però tampoc a Espanya.
La retirada de les euroordres encara tindrà una altra conseqüència important. Amb tots els líders en completa llibertat, l’exili consolidarà posicions i guanyarà influència, perquè s’ha evidenciat que la seva estratègia ha estat l’única eficaç contra l’autoritarisme de Madrid. Ara Carles Puigdemont ha adquirit una posició de força també respecte als seus competidors, interns i externs, de cara a la reconfiguració del seu partit i de l’independentisme en general. Al capdavall, es miri com es miri, ha quedat demostrat que tenia raó.
