El refugi de l’autoritarisme de la dictadura franquista han estat, des de fa dècades, els tribunals, la legislació antiterrorista i les forces policials. En plena -i suposada- democràcia, l’Estat espanyol ha mantingut i desenvolupat un cos legislatiu excepcional que, en principi, havia de limitar-se a combatre el terrorisme basc, sempre amb l’excusa de la violència. Contra ETA s’hi valia tot. Incloses les tortures, la guerra bruta i una legislació pensada per encobrir-ho tot plegat.
Ara tot aquest entramat legislatiu, policial i judicial ha perdut el sentit perquè ETA fa anys que ha deixat d’actuar i fins i tot ha escenificat la dissolució definitiva. Però que desaparegui l’excusa no vol dir que es desmantelli tot l’aparell repressiu. I és per això que el jutge Llarena, per exemple, fabrica violència, perquè li serveix per aplicar mesures abusives contra l’independentisme pacífic.
Per això Pablo Llarena s’ha permès el luxe d’inhabilitar el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, així com quatre presos polítics més. Com si es tractés d’assaltants armats, com si fossin terroristes amb explosius. L’Estat va ser qui va utilitzar la violència amb finalitats polítiques l’U d’Octubre i ara és l’Estat qui acusa, empresona i inhabilita els líders democràtics dels que van rebre. Diàleg, diuen.
