Llarena, heroi o botxí del règim

"Els constitucionalistes intueixen la derrota. La incògnita és quan i de quina manera s'escenificarà la victòria republicana. I a quin cost per a les dues parts"

El jutge del Suprem Pablo Llarena ha assumit, com un heroi nacional, la missió de garantir la supervivència del règim del 78, l'entramat de privilegis i la genètica autoritària que el sosté. De forma unilateral, per indicació del govern espanyol, o per tot una mica. Un salvapàtries que, amb el vassallatge del PP, Cs i un PSOE ja en posicions properes a l'extrema dreta sobre Catalunya, destrueix la independència judicial a Espanya amb la creença que Madrid encara és aquell règim autàrquic de Franco, aïllat d'Europa i blindat dels atacs exteriors. Certament, aquella Espanya va sostenir una dictadura durant quatre dècades, tot i que al seu voltant els estats feixistes havien mutat a democràcies trencant completament amb el seu passat. Després, va arribar una Transició basada en els silencis i les reformes tímides, molts assassinats, violència i represàlies per als dissidents. Però des dels despatxos van cobrir l'expedient internacional amb una Constitució que donava continuïtat a la monarquia il·legítima i acontentava els anomenats nacionalismes perifèrics. Tot en odre.

 

Fins que, per primera vegada des d'aquells pactes, aquest sistema, que s'aguanta per l'IBEX-35 i perquè la majoria de ciutadans espanyols sembla que consideren més important la unitat d'Espanya que unes pensions dignes, un salari just o el respecte pels drets fonamentals, s'ha sentit veritablement amenaçat. Amenaçat per les urnes i per un moviment pacífic que les elits polítiques i judicials malden per convertir en violent, xenòfob, supremacista i antidemocràtic per justificar que es passen línies vermelles. A ulls dels espanyols i, error greu, dels europeus.

 

 

El fet és que la democràcia espanyola està en mans d'un senyor que no sap, o no vol, perquè amb el defecte de forma ha evitat que la justícia belga entri en el fons de la qüestió del delicte de rebel·lió i malversació, complimentar correctament un formulari d'euro-ordre. Un senyor que creu que pot intercanviar delictes com si fossin cromos, que dicta resolucions polítiques i que pretén convertir els presos polítics en més que assassins. De moment, Bèlgica s'ha plantat. I Espanya hi veu una conspiració contra la noble justícia espanyola...

 

Sigui com sigui, quan els partits, per guanyar unes eleccions a Espanya, extremen posicions, prostitueixen els principis del Dret i sobretot, no presenten cap alternativa democràtica, és que intueixen la derrota. La incògnita és quan i de quina manera s'escenificarà la victòria republicana. I a quin cost per a les dues parts. Però no hi ha marxa enrere. La principal clau, com es fa cada dia més evident, és l'exili. El món.

 

Comentaris