La reaparició mediàtica de Duran i Lleida per promocionar el seu llibre és probablement el millor recordatori possible de tot allò que el procés s’endugué. L’exlíder d’UDC és un compendi de la Catalunya que teníem i que alguns, a la dreta però també a l’esquerra (contra el pujolisme es vivia millor!), enyoren. Tot allò que Duran representava ha estat minoritzat en un període molt curt de temps per un tsunami sociopolític que ningú no esperava però que té l’origen, precisament, en les incapacitats de les classes dirigents de les quals formava part Duran.
Catalunya representa el 20% del PIB i el 25% de les exportacions d’Espanya. En qualsevol país normal, la classe dirigent d’una regió amb aquest pes tindria una influència decisiva en les decisions de l’estat (o directament les comandaria). Es faria valdre i no permetria que es prenguessin decisions contràries als interessos de la seva regió. Les elits econòmiques i financeres catalanes, però, han demostrat una inoperància que els hauria de fer enrojolar. No van ser capaces d’imposar a l’estat un model de gestió d’AENA que permetés a l’aeroport del Prat competir amb Barajas. No van ser capaces d’impedir que l’estat apostés per milers de km absurds d’AVE, en comptes de per un corredor ferroviari al Mediterrani d’exportació de mercaderies. No van ser capaces de garantir que els ports de Barcelona i Tarragona estiguessin connectats amb la frontera amb ample de via europeu. No van ser capaces d’aconseguir un sistema de rodalies eficient que permetés als treballadors de les seves empreses arribar puntuals a la feina. No van ser capaces d’aturar el drenatge fiscal de Catalunya amb finalitats improductives.
No només en l’economia, també es van demostrar inútils en el terreny polític. Quan el Parlament va proposar un estatut plenament constitucional i autonòmic, seguint els camins delimitats per la llei, les elits econòmiques i financeres catalanes se’n van desentendre. No van ser capaces de parar-li els peus al PP i la seva campanya d’odi, ni a Alfonso Guerra i el seu ribot, ni als magistrats del TC que fumaven puros a la Maestranza mentre preparaven la Gran Humiliació. Les classes dirigents de la regió del 20% del PIB i del 25% de les exportacions van tocar el violí mentre la voluntat democràtica dels catalans era trepitjada.
I així, i no d’una altra manera, és com es va covar el procés: just sota els peus de les nostres elits, mentre elles faltaven a les seves més elementals obligacions regionals. No nacionals, simplement regionals. Veure ara Duran i Lleida –braç polític per antonomàsia d’aquestes elits– plorant llàgrimes de cocodril i blasmant el procés als platós de TV i als estudis de ràdio, no deixa de ser l’epitafi perfecte per a una història d’incompetència integral d’una classe dirigent sencera. Duran i els seus representats han obtingut exactament el fruit que van llaurar.
