Línies roges

"No ens calen estovalles plenes d'oli. Les línies roges les porten alguns pintades en la cara"

El diari El País va publicar ahir un debat a quatre veus que va ser reproduït, en part, en aquest paper digital amb un cert èxit entre lectors i comentaristes. El rotatiu que abans tant s'identificava amb el PSOE i que ara s'acosta al PP a passos forçats pel compte de resultats i el deute acumulat titulava la informació: "Heu creuat les línies roges" i la subtitulava: "El País aplega els portaveus constitucionals davant el desafiament sobiranista". Dos magnífics exemples –la frase triada i l'etiqueta "desafiament"– d'honradesa informativa contrastada. Què en diu el defensor del lector? Res. La iniciativa quedava justificada perquè "d'ací a nou dies el Congrés farà un debat específic sobre el referèndum de la independència que el govern de la Generalitat pretén celebrar el 9 de novembre". Aquest debat serà merament simbòlic, perquè, tal com remarcava ahir El País, "la iniciativa serà tombada per la immensa majoria de la Cambra, encara que la Generalitat ja ha anunciat que mantindrà el desafiament". Que desafiadors!

Els arguments del dia 9 seran els que ahir reproduïa, ben pagat, el diari exportaveu de la progressia espanyola. Ramón Jáuregui, del PSOE, per exemple, deixa anar: "Jo vull que decidiu, però que decidiu en forma [sic], i que decidiu sobre allò que la política, nosaltres, tots, siguem capaços d'articular. No sobre els extrems d'un pèndol, que acabarà provocant consultes successives. [...] És com si algun dia Tarragona reivindiqués la independència de Catalunya; de la mateixa manera que respondríeu: ‘escolti, no, aquesta és una qüestió que hem de decidir tots els catalans', els espanyols també diuen: ‘escolti, això de Catalunya ens afecta'. És que em trauen vostès un braç. Forma part del mateix cos. Per això la meva argumentació no és només legal; jo vull convèncer els catalans que això no és un bon mètode. Primerament, perquè provoca una fractura de país enorme. La secessió és un mal moral. Segonament, per l'enorme inestabilitat que produeix. [...] Jo no pretenc calmar els independentistes; el que vull és evitar, Irene, és que es facin independentistes la majoria dels catalans".

Irene Lozano, d'Unión, Progreso y Democracia, rebla encara més: "El diàleg només ha deixat d'existir quan el nacionalisme català ha encetat una política de fets consumats. [...] Imagina't que preguntem a la gent si vol suprimir la llibertat d'expressió i va la gent i diu que sí. La suprimiries? Això seria menys democràcia, no seria més democràcia. És una trampa di que democràtic és votar tot i com més millor. [...] Perquè, per a mi, quan vaig a Barcelona, Barcelona també és meva. El meu avi està enterrat a Barcelona. Igual que molta gent que viu a Girona, té un cosí a Astúries. Som part d'un mateix país".

Remata Pedro Gómez de la Serna, del PP: "S'apel·la molt a dos conceptes: diàleg i democràcia. Però, què és democràtic? Identificar democràcia amb el dret d'autodeterminació és malversar-ne el concepte. [...] Està més garantit en una societat monolíticament nacionalista, on un bloc que controla un poder cada vegada més intens sobre un territori cada vegada menys poderós? Això és més democràtic? És més democràtic l'aïllament o la participació en la UE? [...] Al meu parer ni tan sols les autoritats catalanes controlen ja aquest procés i, per tant, no tenen, en aquest context, ni voluntat ni capacitat de diàleg. I aquesta és una anàlisi que us heu de fer: us heu anat a una posició tan suïcida... Esteu en condicions d'afrontar realment un diàleg? Al meu parer, no. Heu traspassat les línies roges i heu cremat les naus. [...] No és pot comparar l'autodeterminació amb un divorci. En un matrimoni els dos membres són sobirans; ací la sobirania resideix en el poble espanyol. Aquest és un procés contra la UE, que va ser un exercici d'unificació en un continent convuls, una integració creada després de la Segona Guerra Mundial per evitar el que els nacionalismes havien portat a Europa, que són dues guerres mundials".

Els de la "línia roja" que van aguantar la pluja contundent de tòpics, retrets i amenaces, eren Montserrat Surroca (CiU), Joan Josep Nuet (IU-Esquerra Plural) i Alfred Bosch (Esquerra Republicana).

Els pretesos arguments adduïts pel PSOE, el PP i Unión Progreso y Democracia són els habituals: el refús a separar un braç del cos, la impossibilitat d'un acord entre parts que no són iguals, l'expulsió del paradís i de la Unió Europea, els límits de la democràcia participativa, els parents que la majoria de catalans tenen en "la resta d'Espanya", l'enfolliment col·lectiu català, la impotència dels partits sobiranistes, incapaços de decidir res perquè han estat "desbordats"... Això també sentirem el dia 9. Potser ses senyories s'ho poden estalviar. Potser el dia 9 podrien repartir-los el presumpte debat (on, per cert, els uns intervenen molt més llarg que els altres) i votar per "tombar" la iniciativa directament. No ens calen estovalles plenes d'oli. Les línies roges les porten alguns pintades en la cara.

 
 

Comentaris