En la dinàmica del poder dual (govern de l’Estat i Generalitat) que viu l’estat espanyol a Catalunya, cadascuna de les instàncies està complint amb les expectatives que va generar. En la seva compareixença, aquest dimarts, el president Torra ha exposat el pla d’acció del seu govern per als quatre anys vinents amb bastant detall. Es recorda la insistència amb què, no fa gaire, es deia que Catalunya havia de tenir un Govern “efectiu” abans que res. Aquest Govern “efectiu” és el que surt del pla aprovat al Consell Executiu. Mesures clares i concretes en quatre eixos: cohesió social, prosperitat econòmica, enfortiment de la democràcia i internacionalització del procés.
L’origen d’aquest itinerari previst és el compliment del mandat de l’1-O, que insta a consolidar la República i la independència. El final (que serà quan sigui i, de moment, imprevisible), la restitució del president legítim, Puigdemont. Al llarg del camí se seguirà enrobustint la República Catalana com a realitat de fet.
Alhora, l’altre, poder, que s’enfronta a l’ordre republicà, el del govern central de la monarquia espanyola, atrapat en el galimaties parlamentari de la seva debilitat i de les tensions entre aliats i adversaris, no només no té un pla articulat com el de la Generalitat sinó que tampoc no té cap possibilitat de coordinar l’acció segons els seus objectius estratègics. De fet és dubtós que tingui algun objectiu estratègic a banda de sobreviure amb 84 diputats i aconseguir que l’anomenada “qüestió catalana” no arruïni les seves escasses perspectives. Per no tenir, no té ni pressupostos, que són la columna vertebral del pla d’acció de qualsevol govern. Els seus ministres, que semblen trets d’una tòmbola de circ, concentren la seva acció en mantenir-se al càrrec davant les intrigues dels adversaris i les seves pròpies vessades en el passat. El seu president va recorrent el món i, de pas, informant-se que no és com ell creia en el seu nacionalisme espanyol de toros i pandereta o com l’hi ha explicat el ministre Borrell, un alienat l’odi a Catalunya del qual el duu a sostenir la tesi absurda que Espanya és una democràcia més avançada que França o Bèlgica.
Amb aquestes bases d’informació i aquest clima polític propi d’un autèntic pati de delinqüents, és clar que la dualitat de poders a Espanya es resoldrà a favor de Catalunya a curt termini. Sens dubte, però què fem amb el mitjà i el llarg termini? Això és, quan i com aconseguirem la República i la independència de dret i el corresponent reconeixement internacional?
Aquesta és la línia de fractura més important en aquest moment, però les circumstàncies només ens permeten aixecar acta de la seva existència, no del seu resultat en forma de ruptura. Els dos poders que s’enfronten avui, el català amb el seu pla ambiciós de construcció republicana i l’espanyol encallat en la tasca de sobreviure i impedir com sigui que la Generalitat tiri endavant el seu projecte, cadascú amb el seu estil, poden donar el pas que obri una via de solució, tot i que no està clar amb quines conseqüències. El govern espanyol, privat de marge de maniobra per voluntat pròpia, només ha de seguir invocant cínicament la separació de poders per deixar que un poder judicial franquista i corrupte tiri endavant la seva farsa processal i la seva persecució política de dissidents. Davant d’això, el Govern de la Generalitat acabarà abocat a l’exercici de la desobediència davant l’arbitrarietat i la tirania espanyoles, una cosa tan inevitable com la successió dels dies i les nits.
Alhora, les dues societats, la catalana i l’espanyola, també interactuen en el mateix esperit en què aquest conflicte s’està vivint institucionalment. La posició espanyola és bàsicament política, partidista, mediàtica i descansa en la capacitat de mobilitzar grups d’ultres, feixistes i provocadors més o menys instigats per la constel·lació reaccionària, PP, Cs, Vox, SCC, Democracia Nacional i altres nazis. La seva finalitat és crear un clima de violència a Catalunya (que ni uns jutges pressumptament prevaricadors no troben ni són capaços d’inventar-se) que justifiqui la intensificació de la repressió i, arribat el cas, la intervenció del país i la supressió de l’autogovern.
La societat catalana, en canvi, sòlida i coordinadament mobilitzada, no només dóna suport a les seves institucions i es compromet amb la seva preservació sinó que, molt conscienciada del seu projecte independentista, també marca el camí als seus polítics perquè, malgrat la repressió que pateixen, no defalleixin en l’objectiu comú. És la voluntat d’aquest moviment social la que apunta a un horitzó de resistència i desobediència als mandats de l’ocupant, la que es va posar de manifest fa uns dies a la plaça de Sant Jaume, quan es va impedir una concentració anticatalana en un lloc tan emblemàtic i la que apunta, també, a una repetició, quan està anunciada una altra manifestació d’agents espanyolistes (bàsicament policies, guàrdies civils i els seus amics) al mateix lloc amb l’objectiu de provocar a la població amb un homenatge als vàndals que van apallissar la gent l’1-O.
En aquest moment, la línia de fractura passa per la resistència i la desobediència tan institucional com popular. La República Catalana es fa realitat defensant-la, a l’uníson, a les institucions i al carrer.
