El lideratge intel·ligent

"Els que volen convocar eleccions, ERC, obliden mencionar que van ser ells mateixos els que van acceptar i propiciar la inhabilitació"

Ens agradi o no, Catalunya és avui en precampanya electoral que s'allunyarà fins a la campanya on volaran els ganivets pel què es dedueix de la picabaralla actual entre independentistes. ERC, que mai dubta en prohibir, censurar, callar els discrepants, ja ha demanat que s'aturi l'activitat del Consell de la República. Tracta de suprimir tot allò que no pot manipular.

Les campanyes electorals treuen el pitjor de la lògica de l'acció social. Per exemple la inversió de la norma gairebé universal de maximitzar els propis beneficis i minimitzar les pèrdues per tal de perjudicar a l'oponent i si l'oponent és un aliat, encara més de gust. Oficialment la raó per convocar aviat eleccions és evitar que les convoqui Madrid inhabilitant judicialment al MHP Torra. Però els que les volen convocar, ERC, obliden mencionar que van ser ells mateixos els que van acceptar i propiciar la inhabilitació. La política és la 'quintaessència' de la vida.

El tauler polític català sembla un escenari ple de gom a gom de persones discutint amb passió però de forma desordenada al voltant d'una taula al prosceni, l'únic moble en escena. A l'esquerra, una gran finestra que projecta intermitentment vídeos del MHP Puigdemont parlant d'unitat i de confrontació "intel·ligent" amb l'Estat; a la dreta, una altra finestra projecta també amb intermitències vídeos de tertúlies i programes de TV3, on es fa mofa d'aquesta actitud i es defensa el projecte no independentista d'ERC. Les persones discuteixen acaloradament sobre si la taula és real o no; si té més consistència que un flatus vocis i si servirà per a res; o si, al contrari, és una il·lusió, un miratge, si no una invenció amb la perversa finalitat d'aturar la independència.

Les organitzacions intensifiquen la confusió encara que de forma desigual: mentre JxCat es limita a repetir la consigna d'unitat, amb una pacient, gairebé franciscana, monodia, sense voler discutir res més, ERC boicoteja sistemàticament l'acció comuna independentista i ataca i fa contínues referències insultants i degradants cap a JxC ("convergents", "neo-convergents", "trespercent", la dreta catalana, etc.) i es queixa que són els altres els que facin retrets.

Les eleccions vinents tindran el valor d'un referèndum binari: sí o no a la independència. El problema no està en la divisió del camp del "no", on els partits no reconeixen el referèndum com a tal perquè per a ells són en eleccions autonòmiques. El problema està en la divisió del camp independentista. Si hi ha dues o més organitzacions que postulen la independència, hauran d'explicar on rau la diferència. I no cal ser molt malpensat si se sospita que qui posa condicions a la independència fora de l'abast del "sí" o el "no" dels electors, qui només la vol si és "d'esquerres" o "popular" o "feminista" o "ecologista" o qualsevol altra cosa particular, en realitat està més a prop del camp del "no". La independència és de tots, sense exclusions.

A més, un referèndum té una important càrrega personalista. Per això de vegades és difícil distingir-ho d'un plebiscit. Els referèndums es construeixen sovint sobre lideratges forts. En conseqüència ja ha començat la cursa pels que caldrà bastir de cara a les eleccions. Pel que fa al camp més clarament unionista, aquesta tasca presenta unes possibilitats mínimes. Tots els candidats del PSC, PP, Cs, Comuns, Podem i Vox sumats i barrejats no aconsegueixen un candidat amb cap credibilitat.

 

La qüestió es planteja al camp independentista. Moguda sens dubte per la necessitat de comptar amb un lideratge fort, la CUP sembla triar per David Fernández. Pel que fa a ERC la qüestió està tancada com sempre, atès que Junqueras és el candidat universal del partit a tota mena d'eleccions, des de les europees a les de la comunitat de veïns, per unció divina. I vet aquí el problema. És impossible bastir un lideratge nacional quan s'actua sempre en clau de partit que, com indica el nom, és només una part de la nació, és a dir, una facció. Per amagar-se, la propaganda oficial facciosa diu de si mateixa que és "més que un partit". Obvi, vol ser l'Estat sencer sense deixar de ser partit, una organització oligàrquica; i els seus militants, funcionaris de l'Estat sense fer oposicions; només amb el carnet de la facció a la butxaca.

De l'altra banda, el lideratge del MHP Puigdemont no prové d'un partit, sinó d'ell mateix i la seva figura com a president de la República a l'exili, amb legitimitat universalment reconeguda, tret dels mitjans públics catalans sota control d'ERC, on se'l menysprea permanentment. La seva candidatura, encara que articulada com un partit per raons de legalitat pràctica, en realitat, és un moviment transversal de tota la societat i fins i tot els votants d'altres partits. És l'única candidatura clara a favor del sí aquí i ara, sense excuses, dilacions, discursets o mumbo-jumbo d'oportunistes sense vergonya.

Això és un lideratge fort, un lideratge intel·ligent.

 

Comentaris