La força d’Albert Serra té el seu origen en l’original forma amb la qual és capaç d’unir tradició i contemporaneïtat. El seu pinzell cinematogràfic és radical perquè torna a utilitzar els pigments del color vermell venecià quan el món ha oblidat la gran Venècia. Una Venècia entesa com a metàfora de la unió entre la fe en Déu i la fe en la carn. La Venècia, la ciutat d’aigües negres que tenia alhora el nombre més gran d’esglésies i de bordells de totes les ciutats d’Europa al segle XVII. L’últim film d’Albert Serra, Liberté, estrenat a la filmoteca de Catalunya, un mes més tard que s’estrenés a París, és la més estimulant proposta cinematogràfica que es pot veure avui en el panorama actual del cinema espanyol. La seva força resideix en explorar la moral subversiva i poètica del plaer i el desig, amb la capacitat d’unir la visió intel·lectual del Marquès de Sade i la vitalitat amatòria de Giacomo Casanova.
Un grup d’aristòcrates i llibertins de segle XVII que escapen de la justícia francesa anhela propagar el seu pla de vida basat en el relaxament moral. Busquen la redempció, la saviesa, la pèrdua de noció del temps a través de l’exaltació del desig i el plaer. La nit serà l’escenari fantàstic on es desenvoluparà una acció de cossos enredats disposats a fer realitat tot allò que desitgen. La nit, com si fos un teló, s’aixeca per a donar lloc als més sofisticats, depravats i dolorosos intercanvis sexuals. Tot el metratge se centra en aquesta nit màgica, iniciàtica i decadent on els protagonistes donen curs als seus desitjos i ambicions sexuals. Es fornica com es respira, el cos es manipula i fa contorsions com ho farien els més virtuosos trapezistes en llançar-se al buit. La llum del film és la llum de la nit que, alhora, mostra i oculta els cossos. Els cossos dansen com autòmats a la recerca de l’esperit que els faci humans. L’espectador del film serà un voyeur que s’amaga dins la nit a la sala de cinema. Són cent trenta-dos minuts dedicats a la contemplació d’una orgia misteriosa i màgica. Penis flàccids, pits vigorosos, natges que tremolen abans de ser acaronades. Arbres que, com s columnes d’un temple, esdevenen espectadors de l’intercanvi de fluids. Imatges que commouen fins a l’extrem de provocar en l’espectador la impressió de quedar a la mercè dels personatges que el miren convidant-lo a desfilar en un món vençut pel temps.
La proposta d’Albert Serra ens situa davant del mateix abisme que Sade va construir en Justine o els infortunis de la virtut. L’obra de Sade part d’un poderós plantejament. Estableix que l’única manera de mantenir la virtut és deixant que aquesta sigui tacada i violentada. L’heroïna de Sade es veu arrossegada a sucumbir a tota mena de depredacions sexuals que es nega a experimentar. La seva lluita, i aquí rau la paradoxa, li fa viure tota mena de proves sexuals que, en resistir-se, li permeten mantenir la virtut; una virtut que resideix en el rebuig de la seva ànima, no del seu cos. La virtut de Justine és el camí que la condueix a participar en el llibertinatge dels seus abusadors. El film de Serra acciona el mateix mecanisme que Sade. Justine es troba en la mirada dels espectadors de Liberté, que assisteixen a la proposta d’optar per perdre la virtut o distanciar-se i mantenir-se com a espectadors d’aquesta suggestiva dansa sexual.
En arribar l’alba, el bosc del déu Pan deixa pas al bosc que il·lumina la joia i la dissort humana. La claredat torna a l’espectador i la narració es tanca. La proposta de Serra ens concilia amb el cinema com a lloc de sorpresa, de trobada amb el meravellós. El seu film és subversiu perquè ens fa comprendre que el llibertinatge del passat dotat d’una puresa poètica radical és avui transformat en simples aberracions i desviacions de la ment humana. El llibertí de Serra busca aturar el pas implacable del temps a través del sexe fins a l’extrem de fondre la vida i el somni, deixant a aquest en suspens.
