Les vísceres

"No hi ha soufflé: hi ha primer plat, segon plat, i postres. I cafè, copa i puro…"

El 9N ha servit, una vegada més, per a posar el termòmetre. Les cues no només han anat més enllà de la cantonada sinó que també han fet la volta al món. El món democràtic ho ha vist: Catalunya vol votar, decidir, fer-se gran sense saltar-se ni un dels grans principis liberals: ciutadania, pau, urna i exigència cap a la classe política. Estem donant exemple, com fa segles que fem, encara que no hi hagi ningú a fora disposat a reconèixer-ho (tot i que això està canviant; el món quedarà admirat, s'escriuran tesis doctorals sobre això de diumenge… De moment, però, el món mira més el cul de Kim Kardashian, gros i lluent com una urna electoral).

Estem sent exemplars, és ben cert, però Espanya com al segle XV: a aquest pas, la dita popular anglosaxona que cita la Inquisició com a mostra d'intransigència total, acabarà refeta i actualitzada, a la llum del posicionament de l'espanyolisme davant del que diumenge aquí es va esdevenir. El conservadorisme nacionalista espanyol continua il·luminant el món amb les seves fogueres. Ara atiades per la fiscalia i pels ciberatacs i les declaracions enfurismades —no són les clavegueres, aquesta pudor, és l'halitosi, nena—, però estem allà mateix, que ningú s'enganyi.

El progrés és això: la gent és tan immoral ara com al segle X, però al segle XXI les institucions s'han refinat i imposen límits i maneres. La força de les armes —l'acatament cec— ja no és possible; ningú ja no vol obeir, per molt que vulguin usar la fiscalia i les lleis com a gossos de presa. Usen l'estat perquè l'estat són ells; d'això se n'ha d'escapar més aviat que de pressa. Parlen de ‘l'imperi de la llei' perquè la conceben així, de manera imperial i imperiosa. La llei de la corrupció, de la farsa i del cinisme desfermat.

A més, quan tracten així els milions d'independentistes ja els donen per perduts, ja, de fet, els tracten com si no fóssim espanyols. Espanyol és qui acata l'ordre i calla. Per un vertader espanyol, sembla que Espanya és més important que la democràcia. Entre Espanya i la mare, trien Espanya. Entre Espanya i la vida, trien Espanya. Entre Espanya i els principis liberals trien Espanya. Espanya està per sobre de tot: d'aquí no se'ls treu ni fent un Erasmus a Londres (un Erasmus a les escoles de política popperiana).

Per això Rajoy parla com si els milions de persones que feien cua diumenge fossin els peons del president Mas, no ésser autònoms i racionals que busquen construir un futur millor per a si mateixos i per a les seves famílies. La cultura política del caciquisme li surt per les orelles, al costat d'aquelles precioses cerres de pèl blanc. Esperen que amb quatre duros i quatre querelles —i quatre titulars subvencionats— tornarem cap al redol, cap a la pasta immenjable de l'autonomisme. No.

Rajoy espera vèncer als jutjats allò que no pot dirigir mitjançant el discurs, la convicció i l'alta política. Rajoy espera que les urnes esborrin el sobiranisme, quan resulta que el sobiranisme està ja dins les urnes, i donant molta vida al nostre Parlament. No hi ha soufflé: hi ha primer plat, segon plat, i postres —i cafè, copa i puro. Aquí s'està fent sobiranista fins i tot el meu gat —de diumenge ençà encara més, per culpa de les querelles que s'apunten—, un gat preciós que tenia fins no fa gaire tendències d'anarquista de dretes… El meu gat era partidari del campi qui pugui.

Però no en tingueu cap dubte: a les vísceres del conservadorisme espanyol hi ha les mateixes males de fer mal al dissident, al liberal i al lliurepensador, les mateixes martingales de sempre, ara impotents gràcies precisament als límits que coarten la força bruta. El PP, negant-se a negociar, prefereix la força a la raó. Però no hi ha, en el segle XXI, més força que la d'allò raonable i just, expressat dins les formes de la cultura liberal (urna, papereta i argumentació).

Europa vigila, encara que ho faci des de la impotència de les seves pròpies temences. Hem guanyat perquè som més raonables, i perquè les cues estaven plenes de somriures i de llàgrimes d'emoció —que ho les tinguin en compte els nostres polítics i cometran un gran error…—: la gent vol tocar la Història amb els dits, cosa que Espanya nega de continu. Catalunya ens posa a tots un plat a taula, ens col·loca a tots per a fer-nos una foto plena de sentit; Espanya no, per això Catalunya en vol marxar. I l'últim que tanqui la porta.

Ara només cal esperar que tot s'encamini pel millor procediment, creuant els dits, seguint picant pedra i confiant amb les raons dels que saben que tenen la raó, encara que estiguin sols a la banda menys assolellada de la Història.

La independència no és l'opi del poble català. Crec que tothom té coll avall que això és difícil, i més llarg del que voldríem imaginar-nos. Dins Espanya encara ens hi queda una bona temporada. Emancipar un estat no és senzill, i creure en el dolor del part polític, en el sofriment i en el caos, en la guerra freda i en l'enfrontament de poca o d'alta intensitat és poc engrescador, a més de contraproduent per a la causa.

Catalunya s'ha sabut mobilitzar, i d'aquí l'explosió d'orgull, perquè la mobilització és per fer alguna cosa, i aquesta cosa no s'oblida així com així…: no se la compon amb quatre frases federals o amb més maniobres amb el calendari o la policia. La societat mobilitzada és exigent —i més quan tothom es tira una foto amb el vot i l'urna…—, i no crec que tingui molt anys més de paciència, a pesar que tal vegada seríem més prudents i potser efectius si no ens deixéssim emportar per les presses i volguéssim estrenar estat abans que arribi l'operació bikini del 2015.

Ara estem en un moment delicat. Sembla que més que una consulta sobre el futur polític vam fer una consulta —se'ns diu— sobre el dret a fer una altra consulta decisiva… Potser sí. Però això no serà concedit, com ens han reiterat des de Madrid amb les seves barbes colèriques. Doncs res, fins aquí la meva reflexió. Gràcies per llegir fins a l'última línia.

 
 

Comentaris