Sé que molts no estareu d’acord però TIC vol dir inqüestionablement, tecnologies de la informació i la comunicació. Encara més, per a la informació i la comunicació. No tecnologies del software, del hardware i de les comunicacions.
Software, hardware i comunicacions són eines imprescindibles, però meres eines per a la informació i la comunicació. És més, l’èxit de les xarxes socials ens hauria de fer afegir una R final a aquest acrònim. TICiR: tecnologies de la informació, la comunicació i la relació. El caràcter relacional que ha permès Internet obre les portes a noves realitats que no hauríem pogut imaginar i que posen definitivament les persones al centre.
Alguns pensareu que aquest posicionament li resta valor a la Tecnologia, quan és absolutament a la inversa. Atorgar a la Tecnologia el rol i el valor que li pertoca, és fer que descobriments com el protocol IP tinguin sentit. El manteniment de posicions tecnocèntriques només porten a la pèrdua de valor, ja que per molt que s’hi empenyin la tecnologia per si mateixa no té cap valor. En canvi quan ocupa el seu lloc, pot moure el món.
Em podeu dir que tots estem d’acord amb la màxima que la tecnologia no és un fi en si mateixa, que les TIC només tenen sentit en la mesura que fan més fàcils o ajuden a millorar les activitats de les persones, enteses indistintament d’una en una o com agrupacions.
Així també em direu que estem tots d’acord si, en el cas de l’agrupació anomenada empresa, afirmem que les TIC han de servir per millorar la competitivitat o, en el cas dels nostres fills, els ha de facilitar l’aprenentatge.
Doncs si tots hi estem d’acord, perquè tantes vegades, en el nostre país, les solucions tecnològiques no aconsegueixen millorar ni la competitivitat ni l’aprenentatge?
Segurament la resposta a aquesta pregunta té moltes cares, però n’hi ha una d’òbvia.
Els responsables de dissenyar-les, desenvolupar-les i implementar-les, saben un pou de tecnologia, però com és lògic d’informació, comunicació i relació, no en tenen ni idea i per desgràcia massa vegades no s’han plantejat ni la necessitat de buscar qui en sàpiga.
Així les velles preguntes del fet comunicatiu: per què? (objectius), per a qui? (destinataris) com? (tractament) no s’han posat damunt la taula. El plantejament segueix el mateix esquema que per a la tecnologia aplicada a objectes, què ha de fer? i ja en tenen prou.
Però si les TICiR per definició són per a les persones, resulta que per arribar a elles hem de respectar codis i necessitats i respondre a expectatives i que per assolir amb eficàcia codis, necessitats i expectatives, és imprescindible que impliquem els destinataris en el disseny de la solució que proposem.
Només si entenem els objectius i comprenem perfectament com es comportaran davant de la solució tecnològica, les diverses tipologies d’usuaris implicats en l’ús de la solució, podrem dissenyar-la de manera que, complint els objectius previstos, respongui a les necessitats dels destinataris i, per tant, la puguin fer seva.
El 1999 el llibre “The Usability” de Jakob Nielsen va arribar al nostre país. Aquest llibre aconseguia donar nom a una necessitat que molts dels que treballàvem amb les TIC no acabàvem de saber concretar.
Ha plogut molt i ara sabem que la usabilitat afecta a tres grans àmbits, els continguts, el disseny de la interacció i la plasmació gràfica, que si no estan ben resolts és impossible que una solució TICiR funcioni bé.
Hem descobert que per donar resposta als reptes de la usabilitat cal la participació de perfils molt allunyats dels tecnològics: psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs per aproximar-nos al coneixement dels usuaris; arquitectes de la informació, redactors i dissenyadors gràfics per a la pantalla, per al disseny de la interfície i dels continguts.
La tasca d’aquest conjunt de perfils té per objectiu fer els plànols que les empreses de tecnologia desenvoluparan. I ho podran fer amb eficàcia, ja que si el procés s’ha fet ben fet, donarà resposta real a les necessitats de l’empresa o de la persona i millorarà la competitivitat i l’aprenentatge.
En arribar a aquest punt, amb un final rodó per a la meva tesi, em podeu dir que el que descric no garanteix que els objectius de negoci siguin correctes, que la definició dels processos estigui ben feta, que l’enfocament per a l’aprenentatge respongui a les necessitats educatives…
Teniu tota la raó, però per sort m’he adonat a temps del vostre retret i no cauré en la trampa de dir que això ja ho sabem fer nosaltres, hi ha experts en models de negoci, en gestió per processos, en necessitats educatives… l’únic que cal és incorporar-los en el procés de disseny de la solució.
Que surt mol car? No és veritat, el que li està resultant realment car a aquest nostre país és creure’ns que les TIC no tenen res a veure amb la informació, la comunicació i la relació. Perquè el que té un cost imperdonable, és malbaratar la competitivitat i l’aprenentatge.
