Probablement, quan es publiqui aquest article els 4 membres que quedaven de la Junta de Reagrupament ja hauran dimitit. Encara que no ho pugui semblar, l’enrenou que ha provocat Carretero en només 24 hores no ha estat casual ni improvisat. Són qüestions de fons. Pel que fa a la forma, aquesta és una altra qüestió:
1. El fons:
Discrepàncies amb els 4 membres de la junta sobre el procediment: Si bé és cert que el projecte polític de Reagrupament afirma que els candidats de cada circumscripció electoral seran escollits en un procés de primàries per llistes obertes pels associats de la circumscripció electoral corresponent, Carretero tempteja la possibilitat de votar en circumscripció nacional perquè no es repeteixin –diu– vicis del passat, quan uns pocs controlaven un territori amb guerres intestines. Entre d’altres fórmules, també hi ha sobre la taula la possibilitat d’escollir tots els candidats el 21 de març en un gran acte a Barcelona, on hi hagi 4 urnes per cada territori. Les possibilitats són moltes i cap en ferm fins que no ho aprovi la Junta. D’això, els que acaben de dimitir no en volen ni sentir a parlar.
Desconfiança amb els 4 membres de la junta: Els afins a Carretero els acusen de no compartir un projecte comú, de xantatge –amenaces d’anar a esbombar les diferències a la premsa- i d’estendre una certa rumorologia sobre Sandra Lomas, la candidata de confiança de Carretero a Tarragona. M’explico: si les llistes són nacionals, la Lomas podria optar a liderar Tarragona, cosa que si la votació és territorial, les opcions s’esfumen perquè d’altres, com Pereira, estaven millor situats.
Depuracions: Carretero no ha improvisat. La sortida en bloc havia estat meditada. Si es volia una junta que anés a una –els soldats, recordeu?– i desfer-se d’aquells amb qui ja no es tenia confiança, s’havia de fer ara i no d’aquí a tres mesos, quan se celebrés l’elecció formal de candidats. En cap cas, ni Carretero ni els altres 12 membres de la junta van dimitir diumenge formalment, en cap cas s’havia oficialitzat en les darreres hores que abandonaven Reagrupament a la seva sort, més enllà del que hem publicat els mitjans de comunicació. Diuen que simplement van advertir que si els 4 membres discrepants de la junta es quedaven, ells marxaven en bloc. Ara que ja han dimitit, la restitució de l’anterior junta amb el seu president al capdavant és immediata.
El factor Laporta, clau de volta: Carretero ha dit per activa i per passiva que si Joan Laporta s’hi posa bé, si es presenta a les eleccions al Parlament, totes les opcions són possibles: o bé Reagrupament li obre de bat a bat les portes perquè faci i remeni al seu gust, o bé Reagrupament se suma al seu projecte. Opcions totes dues avalades per unes enquestes que apunten que l’actual independentisme extraparlamentari podria entrar a la Cambra catalana folgadament si Laporta n’és el líder. Això no ha convençut mai els 4 membres de la junta ara ja dimitits. Esclar, si els reagrupats se sumen al projecte laportià, quin sentit té discutir sobre candidatures a territori, tenint en compte que Laporta apostarà pels seus de confiança?
2. La forma: La manera com sol resoldre els conflictes en Joan Carretero sobta a més d’un que no està acostumat a tractar amb el metge de Puigcerdà. Durant aquestes 36 hores, s’han pogut llegir comentaris a la xarxa de tot tipus: “Hi ha molta gent entristida i desil•lusionada”, “Tothom vol poder, a fer punyetes tots plegats!”, “Sense Carretero, Reagrupament no té sentit”, “Com és que Carretero no pot controlar la junta, si en té la majoria”… Com aquests, hi ha centenars de missatges. Quan parles amb carreteristes, però, et diuen: “Carretero sap molt bé el que es fa, encara que ho faci d’una manera poc ortodoxa”. I això, quan ho diuen, ho fan acompanyats d’aquell gest tan típic nostre quan ja no hi ha res a fer, que es el d’arronsar les espatlles, acompanyant-les d’un somriure sota el nas: “És que els de la muntanya, ja ho tenen això…”.
