La reforma constitucional que el PP vol impulsar per intentar legitimar les amenaces que el discurs unionista utilitza per pressionar els votants catalans, m’ha recordat la pirueta jurídica que el règim franquista va fer per jutjar i executar els defensors de l’ordre republicà després de la guerra civil. La victòria militar no només va permetre Franco presentar-se com el salvador d’Espanya. També li va permetre manipular la llei per declarar-se el continuador de la legitimitat republicana mentre intentava desacreditar-la per tots els mitjans possibles, fins gairebé esborrar-la de l’imaginari del país.
Aquests ultims 40 anys, hem parlat tant de democràcia que ha semblat que demanar perdó per l’afusellament del president Companys, o del general Batet, o de Carrasco i Formiguera, era una mesura estètica innecessària. En realitat disculpar-se per aquelles execucions i tantes altres significaria reconèixer que Franco no va ser un accident de la història, ni un home providencial. Si l’Estat reconegués que les execucions van ser il·legals, admetria que Franco va ser un usurpador. I això no tan sols obriria el camí per començar a jutjar 40 anys de dictadura. Sobretot trencaria la continuitat entre el franquisme i la democràcia que va possibilitar la Transició i posaria en joc la tradició política que ha forjat l’Estat espanyol.
Malgrat que l’ONU ha demanat dues vegades a Madrid que derogui la llei d’amnistia del 1977, cap govern no ha accedit mai a jutjar el franquisme, com els partidaris de la ruptura demanaven als anys setanta. Jutjar el franquisme canviaria la idea oficial del que és Espanya i faria impossible blindatges legals com els que planteja el PP. Els qui van viure la Transició recordaran que el lema que va presidir el pas de la dictadura a la democràcia va ser “de la Ley a la Ley pasando por la Ley”. Seguint el patró de la postguerra, i de tot el segle XIX, durant la Transició l’Estat va pilotar el pas d’una legalitat a l’altre gràcies a la col·laboració inestimable de l’exèrcit. Ara una reforma lampedusiana és més difícil perquè l’exèrcit ja no pot garantir el respecte a la llei. Ara la llei ha de tenir el recolzament del poble. Ara es veurà que en els països democràtics l’exèrcit és el resultat del poble i que, si no, la democràcia és una altra cosa. És normal que les contradiccions s’aguditzin i que veiem sortir a passejar tots els fantasmes de la història.
Igual que passa en les tiranies i en les corts dels reis absoluts, les elits espanyoles han tendit sempre a mirar d’eliminar el sentit del temps de la vida comunitària, per poder mantenir la unitat de l’Estat. L’ideal d’autoritat de Madrid sempre ha passat per mantenir el ciutadà en un confortable present continu que li evités de pensar en el passat o en el futur. Aquesta obsessió per aturar el temps típica de les teocràcies i dels imperis decadents, ha fet que l’Estat i els seus valedors hagin tingut, sovint, tendència a aferrar-se a institucions superades per la història. No és casualitat que l’unionisme parli de la Constitució de 1978 com si encara fóssim a la Guerra Freda. Per retenir Catalunya i homogeneïtzar l’Estat, Espanya ha arribat tard a totes les formes europees de govern des del temps de l’absolutisme. El fet que l’unionisme sacralitzi una Constitució aprovada sota la pressió d’un exèrcit colpista com si fos la quinta essència de la modernitat, no ens ha d’estranyar.
L’altre dia hi pensava escoltant unes declaracions de l’Albert Rivera sobre les meravelles de la Transició i la perfidia de l’independentisme. Algú hauria d’explicar que el relat polític de 1714 va néixer fa més de 150 anys per reivindicar el constitucionalisme i el paper de Catalunya en la liberalització d’Espanya. Algú hauria de recordar que, abans de convertir-se en una manifestació clarament independentista, l’onze de setembre havia servit per denunciar el perjudici que havia significat pel conjunt dels espanyols la derrota de Barcelona davant dels exèrcits de Castella i França. Seria bo tenir present que l’obsessió de les elits espanyoles per momificar les institucions de l’Estat i la tossuderia dels catalans per alliberar-se’n, ha tendit a despertar idealismes ferotges entre les classes més desfavorides, i que això sempre ha acabat com el rosari de l’aurora.
No és causalitat que la diada hagi esdevingut una manifestació massiva a favor de la independència, igual que no és una casualitat que el govern espanyol intenti legalitzar l’immobilisme i equipari, demagògicament, la llei amb la democràcia. Totes les dinàmiques que hi ha en marxa venen de lluny, i es repeteixen de manera cíclica. El debat polític entre Catalunya i Espanya sempre ha sigut el mateix: els espanyols intenten saltar-se la història i els catalans ens intentem saltar la llei -bé, la llei que Madrid imposa. En els dietaris de Miquel Parets, un assaonador del segle XVII, ja hi ha referències a la indignació que produïa en els catalans que els soldats castellans i els funcionaris de la cort acusessin Catalunya de rebel. L’únic element que indica que aquesta vegada la cosa pot acabar diferent és la desaparició de l’exèrcit espanyol com actor polític. Ara res no impedeix que el poble català es pugui autodeterminar. Sense l’exèrcit, la legalitat espanyola és un decorat de cartró pedra.
La Transició era una oportunitat perfecte perquè catalans i castellans se sinceressin els uns amb els altres, tal com havia recomanat Américo Castro després de la guerra civil. Hem tingut 40 anys per fer la feina i només s’ha fet propaganda. El resultat és que Espanya continua sent una baralla de lladregots davant la cova d’Ali Babà, com en els últims 500 anys. La novetat no és el legalisme, disfressat de democràcia, que propugnen els partits unionistes. La novetat tampoc no és el règim democràtic, que ja es va instaurar a Espanya en d’altres èpoques, sempre curtes. La novetat ni tan sols és la dimensió europea que està agafant el cas català; Larra ja va dir que Espanya era el prostíbul on es dirimeixen les grans contradiccions europees. La novetat, com he dit, és que l’exèrcit ha perdut el paper que fins ara havia jugat en la creació i el desenvolupament d’aquest “poble espanyol” que l’unionisme utilitza per legitimar la negació del poble català.
A mesura que es vegi que el rei va despullat, però, començaran a sortir propostes des de Madrid i Barcelona que tendiran a voler posar pedaços a la feina mal feta d’anys i que només embolicaran la troca.
