Aquests darrers dies ens ha ocupat la ment el record d’un grandíssim escriptor que ens ha deixat, Xosé Saramago. Emociona pensar que aquest portuguès, Premi Nobel el 1998, venia, com un altre Premi Nobel el francès Albert Camus, del no-res cultural propi d’una família analfabeta. Els qui hem passat dècades de vida escrivint, en una ocasió com aquesta, ens preguntem per les raons que mouen l’escriptor. Camus escrivia, no per transformar el món –deia que no tenia llums ni virtuts per a això–, sinó que la seva missió era la de servir, des del seu lloc, els pocs valors sense els quals en un món, ni que fos transformat, no valia la pena de viure-hi. Saramago escrivia per una convicció profunda i inalterable: la necessitat de dir no a tot allò que perjudicava als més dèbils, encara que pogués semblar que la seva paraula predicava en un desert.
Si busquem les raons que empenyen els autors de l’antiguitat, ens trobem que Sèneca, per exemple, escrivia amb l’ànim de comunicar el seu tresor de saviesa, perquè –deia– “si la saviesa es donava amb la condició de tenir-la tancada, sense comunicar-la, jo la refusaria: cap bé no es posseeix a gust sense company”. Entre el contemporanis, reconforta saber que la primera intenció del francès André Conte-Sponville a l’hora d’escriure es resumeix en reivindicar la tolerància, la laïcitat i la llibertat de creure o no creure. En el seu pensament hi ha una sentència memorable: “El deure primer, i el principi de tots els altres deures, consisteix en viure i actuar humanament. La religió no és suficient ni ens eximeix d’això, l’ateisme, tampoc”.
I evocant els escriptors del país, ens ve a la ment la figura de Salvador Espriu, que escrivia amb l’urgent propòsit de col·laborar a valorar la llengua tan maltractada del seu poble. Els seus poemes acomplien efectivament, l’excelsa funció de salvar-nos els mots, de retornar-nos el nom de cada cosa quan la llengua catalana patia opressió i repressió fortíssimes.
Penso que avui ja són molts els escriptors que, conscients dels deures que imposa la vivència del món globalitzat, escriuen, potser no per derrotar, però sí per fer front, per presentar batalla a la injustícia, a la ignorància, a la maldat, a la misèria i a altres xacres que priven als humans d’avançar amb pas segur, ni que sigui lent, cap a estadis superiors de benestar de l’esperit.
Escrivim per estar al costat d’una humanitat que, per damunt d’una selva de vegades inextricable de mentides, de sofismes, de fal·làcies i d’extorsions mentals abominables, continua el camí de la recerca àrdua de la veritat, i lluita contra el relativisme moral i el nihilisme intel·lectual. En aquesta tasca ens agrada recordar aquella proposta d’Edgar Morin, la que proclama que cal una resistència activa, militant, contra la que ell denomina “crueltat del món” que, tot i ser constitutiva de l’Univers, ha de ser necessàriament neutralitzada
