Les quatre D

"Defensa, desenvolupament, diplomàcia i democràcia"

Les noves formes de tallar les ales a la llibertat proliferen d'una manera o d'una altra de punta a punta del planeta. Els règims autoritaris d'avui estan soscavant la llibertat i democràcia d'una forma nova, sofisticada, i finançada de la manera més bèstia. Aquesta nova classe de règim autocràtic —el tirà més o menys elegit a les urnes— planteja un problema greu per la implantació d'un sistema internacional basat en l'imperi de la llei, els drets humans i la llibertat d'expressió.

Quan va caure l'URSS —la qual encara alguns nostàlgics defensen entre nosaltres, sobretot jovenots desinformats—, va semblar que res podria parar el ritme d'implantació mundial de la llibertat civil i de mercat, encara que hem d'admetre que va ser un fals miratge. Una nova forma d'autoritarisme ha sorgit, modernitzant les seves pràctiques repressives. És una forma d'antimodernitat que per poder perviure curiosament ha d'adoptar les dinàmiques i la retòrica de la modernitat.

Em refereixo a la Xina, Iran, Pakistan, Rússia i Veneçuela, les quals impedeixen el desenvolupament democràtic, tant dins com fora de les seves fronteres. A més, intenten promoure arreu del món els seus retalls, i troben adeptes allà on vagin, també, tristament, entre nosaltres.

Totes aquestes autocràcies tenen trets comuns, comparteixen la forma mitjançant la qual són responsables de la recent disminució de la llibertat política a tot el món. Sempre fan el mateix: manipulen les lleis i les constitucions per mantenir-se en el poder; controlen els mitjans de comunicació per vetar les opinions i informacions que no interessen; i promouen la por, l'extorsió més o menys ferotge de tots els qui posen una punta de dissensió o de judici crític.

Com deia, aprofiten els nous mitjans de comunicació per tallar les crítiques que corren amb més facilitat des dels nous mitjans de comunicació. A la Xina hi ha controlat l'accés a la xarxa —directament vedat a Korea del Nord, dictadura comunista—, i, quan no és així, hi ha tot un exèrcit de comentaristes i de funcionaris del règim encarregats de promoure informacions contradictòries, una manera de fomentar el desconcert des de la falsificació. A la Xina, també, hi ha fins i tot empreses privades encarregades d'això, les quals són contractades pel règim per difondre aquesta contrainformació: és una privatització de la mentida al servei de l'Estat totalitari: una aberració majúscula.

Una pràctica usual, també, és intentar que els periodistes i els diaris parlin de ximpleries, de cinema o d'oci o de curiositats balderes, tot per així distreure el públic de la veritat del règim. Els diaris superficials i neutres des del punt de vista polític reben bones subvencions. Als altres se'ls ofega d'una manera o d'una altra.

També aquestes autocràcies tenen una passió que les apropa: creen televisions de difusió internacional en anglès al servei de la seva bona imatge. L'Iran, Rússia i la Xina ja ho han fet, sempre impedint, mitjançant grans quantitats de diner, que no entri ni una gota de capital estranger en aquestes corporacions televisives, cosa que podria fer-les més independents.

Alhora fomenten les relacions exteriors; els autòcrates intenten ser els nous papus benèvols de l'ordre mundial, busquen acords beneficiosos amb molts països, basti pensar en les notícies de tot el que promou Chavez a l'Amèrica Llatina i als estats àrabs, amb qui comparteix riquesa petrolífera. És així com ja s'estima que la Xina és qui més diners està deixant en préstec als estats africans.

Tots aquests pactes i componiments no són sinó una manera de buscar adeptes i teixir complicitats. També dins organitzacions internacionals com l'Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, l'Organització d'Estats Americans o el Consell d'Europa. A les Nacions Unides aquests sapastres ja han format coalicions per pal•liar les crítiques, obstruir les sancions proposades i promoure mesures antidemocràtiques.

Els estats autoritaris d'avui saben que el control absolut sobre la informació i l'activitat econòmica ja no és possible ni necessari. En comptes d'això, han adaptat els seus mecanismes coercitius tradicionals a mètodes molt més subtils. El discurs polític és 'administrat', ja no és 'dictat' de manera flagrant per un Ministeri de Propaganda a través de la repressió selectiva o de la reelaboració de les notícies. Així, les més importants entitats empresarials són cooptades o absorbides per l'Estat: han acabat els dies de l'economia dirigida. Els ciutadans tenen dret a gaudir de les llibertats personals —incloent viatges a l'estranger i l'accés als béns de consum—, cosa que hagués estat impensable en l'era de Mao i Brezhnev.

Durant la guerra freda, la naturalesa i objectius dels estats autoritaris eren ben clars. Els moderns autòcrates, però, s'integren en l'economia mundial i participen en el món financer i en les institucions polítiques, presenten un desafiament de difícil resposta.

El llibre que aquesta setmana us vull recomanar —principalment— és Tintín en el país dels soviets. Corria l'any 1929; és la primera aventura del periodista del serrell indòmit, i allà, amb innocència i lucidesa, Hergé fa un diagnòstic atroç del règim comunista.

En el còmic es veu com aquest s'assentava en la mentida, com rere el fum pletòric de la indústria bolxevic només hi havia palla cremada, i que els membres del partit obligaven la gent a votar-los a punta de pistola; i que a Moscú —'un femer infecte'— la gent moria de gana, sense comptar els tresor amagat que Tintín descobria, la riquesa espoliada per Stalin, Lenin i Trosky a la població russa.

Mentre tota l'esquerra europea continuava cega als desastres del totalitarisme comunista, Hergé, il•luminat pel que contava un diplomàtic belga en un llibre (Joseph Douillet, Moscú sense vels) advertia del que ara ja sabem, tot el que s'ha comptabilitzat després (els vint milions de morts…) i que molts encara no s'han atrevit a assumir: tots els que estableixen la identitat entre la democràcia liberal burgesa i el feixisme en són una mostra ben visible encara entre nosaltres. Són els simpatitzants de l'autocràcia.

Hergè va ser el primer que amb una història gràfica va posar de relleu els daltabaixos civils que provocava l'autoritarisme. Per fortuna, aquesta tradició no s'ha estroncat, i podem llegir a dia d'avui meravelles com Persepolis, sobre l'Iran teocràtic i fonamentalista, de Marjane Satrapi —n'hi ha versió filmada—; o Pyongyang, del canadenc Guy Delisle, sobre Korea del Nord; Delisle posa de relleu les tristes i divertides paradoxes d'aquell règim comunista inversemblant, tan inversemblant que és real i terrible.

Bon cap de setmana.

 
 

Comentaris