Encara han de trobar altres aliats per aconseguir una majoria suficient, però crec que es poden comentar algunes de les propostes del pacte entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, almenys des d’una perspectiva teòrica o d’orientació ideològica.
S’ha criticat molt la pujada del SMI a 900 euros, tot i que no es pot dir si és en sí bona o dolenta (alegries del beneficiat a banda), si contemporàniament no s’explica què succeirà amb les cotitzacions socials, en concret la quota patronal. Perquè si es fa pensant en la petita i mitjana empresa, majoritària en el teixit empresarial a Catalunya, cal dir que la mesura no serà sostenible si el cost total per treballador augmenta, ja que pot significar, com diu Lagarde, que les xifres d’atur empitjorin. Conec molts petits empresaris que ja treballen al límit, sense pràcticament espai de joc per a qualsevol imprevist, en molts casos arriscant el patrimoni personal per mantenir la feina a uns treballadors que són quasi bé una extensió de la pròpia família. Tot i que els polítics solen pensar en les grans empreses, la major part sense ànima tangible, ben substituïda per una RSC avui ja imprescindible, el cert és que l’altre tipus d’empresa, on el cap i la cua de l’estructura treballen les mateixes hores, colze a colze, viu en la frontera de l’inassumible. Si el cost salarial total puja més, potser no puguin continuar, ni un ni l’altre, fent la seva feina.
Si, per contra, s’abaixen les cotitzacions per compensar l’augment del salari, sabem que el que pateix a curt és la guardiola de les pensions, però caldria veure si a mig termini no permet recuperar-la amb l’increment de la recaptació en la mesura en que l’economia creixi (fins quant, fins on?) pels diners que entren a les butxaques de la gent.
Justament és contra aquestes butxaques que paguen el consum, on juga l’anunciada pujada en els tipus impositius. Ja sabem que l’esquerra sempre parla dels diners recaptats des de la perspectiva del seu bon us, i que queda bé dir que són rics els que cobren més de tres vegades el salari mínim, però saben que no és cert, i per tant, no sé si ens podem fiar dels plantejaments teòrics de qui a la pràctica ha fet créixer gegantinament l’estructura pública que després esdevé cost estructural de l’economia, sense que el frau fiscal o la malversació de cabals públics hagin estat eradicats.
Finalment, ens trobem amb l’advertiment a navegants sobre les zones d’habitatge “altament tensionades”, on diuen que es limitarà el preu del lloguer. La finalitat pot ser lloable, però no sé quan es podran veure els efectes positius d’una mesura que, justament pel fet d’haver-se anunciar a bombo i plateret, generarà pujades immediates superiors a les previstes en els lloguers que ens contractin d’aquí al dia, incert hores d’ara, en que efectivament es puguin limitar. Potser seran responsables d’una bona bufada a la bombolla ja existent, com Chacón va contribuir a fer esclatar la del mercat de compra l’any 2007, en anunciar que ja no en pujarien més els preus.
No sé si totes les altres mesures del pacte són tan inconsistents com aquestes. Comparades amb les que en el seu moment es van fer sota la batuta de Soraya Sáenz de Santamaría, és una ironia que jo hagi de dir que a ben segur en breu l’Administració la trobarà a faltar.
