Les primàries com a solució?

"Hauríem de preguntar-nos si tenim homes i dones preparats per afrontar un repte com el que significa trencar l'statu quo peninsular i europeu"

Ningú no ens podrà negar als catalans la capacitat per anar innovant en el decurs del nostre "procés". El moviment independentista sembla no defallir mai davant l'adversitat. És un continu cercar allò que s'anomena "finestres d'oportunitat". Fa temps que es van succeint les iniciatives que parteixen de la base i que es va iniciar amb les consultes populars per la independència ara fa nou anys. Tot plegat, demostra una gran vitalitat i compromís de la nostra gent.

 

Però aquestes iniciatives, que han estat notables com a exponent d'agitació i propaganda, no han tingut cap conseqüència en el nostre status polític oficial. Catalunya continua essent una comunitat autònoma espanyola de règim comú, però ara amb més vigilància per part de l'estat. Aquest fet, cada dia fa pensar més en que hem fallat per dalt i no per baix. Creix la sensació que els dirigents i els partits en general no han sabut estar a l'altura dels esdeveniments. Segurament per això, no fa pas gaires dies l'exconsellera Ponsatí parlava de "farol" i d'acabar amb els interessos de partit.

 

Els catalans generalment no tenim un sentit polític destacable. No som Anglaterra. Però, malgrat les nostres mancances, tothom comença a veure clar que el tripartit processista ha donat de si tot el que podia donar. D'una manera o una altra, tots tres han reconegut implícitament que no poden, ni saben (volien?, afegiria jo) arribar allà on va fer-ho el carrer l'1-O. Les cares i les declaracions del nou govern parlen per si soles. Qui pot confiar-hi? 

 

En aquest panorama hi ha qui hi veu l'inici del declivi dels partits independentistes amb representació parlamentària. Crec que és una intuïció encertada i cal aprofitar l'ocasió. Res millor, doncs, que presentar una nova forma d'organitzar-se per plantejar el relleu. Com? Les eleccions primàries de l'independentisme ara sembla que serà el nou relat que ens ha de portar una regeneració política que obri les portes d'un procés de trencament amb Espanya amb garanties. L'empoderament popular sembla l'arma més efectiva per desemmascarar la mediocritat imperant en la partitocràcia.

 

 

És impossible estar contra el fet d'escollir qui ha d'anar en una llista electoral. Per malament que triés la gent, no superaran mai a moltes de les calamitats que sovint acaben ocupant un escó o una regidoria. D'altra banda, encara que els partits actuals facin primàries, tothom intueix que són una enganyifa on sempre acaba  guanyant  el candidat que vol la direcció. El guió no es trenca mai.

 

Segurament, unes primàries generals de l'independentisme de cara a les eleccions municipals de l'any vinent generaran una gran expectació. I també una gran batalla amb els que avui remenen les cireres autonòmiques. Però, si anem una mica més enllà del fet de votar per aquest o l'altre, hauríem de preguntar-nos si tenim homes i dones preparats per afrontar un repte com el que significa trencar l'statu quo peninsular i europeu. No pot ser que ens consolem amb la frase: "pitjor que els que hi ha ara no ho faran!". Farem un mal negoci si transformem les primàries en un simple canvi de cares, per molt noves que siguin. La novetat per la novetat no garanteix l'èxit.

 

Si no volem caure en els mateixos errors que el processisme, caldrà advertir sobre l'alt grau de compromís i de preparació que han de tenir tots aquells que volen esdevenir artífexs de la fundació del nou estat català. Aquestes no poden ser unes primàries simplement per foragitar a qui ha jugat amb els sentiments del poble per acabar perdent la batalla. No es tracta de tornar a fer una altra gran mobilització d'urnes i paperetes en tots els pobles de Catalunya per demostrar que sabem organitzar-nos . Es tracta de fer sortir a escena als més capacitats per encarar la victòria.

 

 

Comentaris