Les preguntes que l’afer Iceta no respon

"L’únic instrument que posa a l’abast de les dues parts assolir el seu objectiu particular és un referèndum a l’estil d’Escòcia o el Quebec"

És important no perdre mai de vista que en campanya electoral els polítics fan campanya electoral i res més que campanya electoral. La política de debò sempre ve després, quan la campanya s’acaba. En aquest sentit, l’afer Iceta ha estat un acte de campanya brillant per part de Pedro Sánchez. A Catalunya, ha agradat al seu electorat perquè no hi ha res que agradi més a un votant català autonomista que la il·lusió d’una Espanya on els catalans hi pinten alguna cosa, i la presidència del Senat sona a cosa important. A Espanya, també ha agradat als seus votants perquè ha posat en evidència una suposada intransigència antidemocràtica de l’independentisme català, que és el que allà agrada pensar que és l’independentisme: una intransigència. A més, la jugada no tenia risc per al president espanyol: si els independentistes es plegaven a les exigència del PSOE, bé. I si no també, perquè el recanvi estava preparat i també era català, i per partida doble. Per treure’s el barret.

 

Sánchez ha demostrat una vegada més que sap fer campanya electoral, però més aviat que tard haurà de demostrar si, més enllà de repartir càrrecs a catalans del seu partit, té la més mínima idea de com afrontar políticament el conflicte. Perquè el conflicte continua allà on era, i amenaça l’estabilitat de la democràcia espanyola tant o més que sempre. Els independentistes no s’han esfumat, guanyen eleccions augmentant el nombre i percentatge de vots, li han pispat a l’establishment una posició estratègica empresarial com és la Cambra de Barcelona, estan a punt de conquerir l’ajuntament de Barcelona, han demostrat resiliència absoluta als cops de porra i a la presó, multipliquen la seva acció internacional i han tingut la intel·ligència política de tornar a col·locar en el centre del debat el referèndum, una idea molt més comprensible per al demòcrata mitjà que no la independència unilateral.

 

Davant del repte polític i democràtic que representa tot això, Pedro Sánchez què proposa? No se sap. “Diálogo dentro de la Constitución” és un lloc comú, pot voler dir dotzenes de coses diferents i a més és exactament el mateix que deia Mariano Rajoy. Què proposa el líder del PSOE? Que el Parlament faci un nou Estatut i repetir el via crucis de 2004-2010? Al Parlament (i a la societat) no és que no hi hagi les ganes de fer-ho, és que ni tan sols hi ha la majoria autonomista necessària per començar el camí. Reformar la Constitució espanyola? No es pot fer sense el PP i C’s, i tothom sap que, si ells hi són, el resultat no només no serà una solució al conflicte sinó un agreujant.

 

Sánchez és perfectament conscient –ho va admetre al faristol del Congrés en el període la moció de censura– que ara mateix el poble de Catalunya està sent obligat a mantenir una relació no consentida amb l’estat espanyol, en la mesura que no ha votat el model de relació existent, que és l’Estatut sortit del TC. La crisi de legitimitat de l’estat i les seves institucions a Catalunya és gegantina, i qualsevol unionista intel·ligent sap que això només empitjorarà mentre l’estat no aconsegueixi que els catalans consenteixin, a través del vot, una nova relació. De la mateixa manera que el repte de l’independentisme és trobar la manera de fer la independència i que aquesta sigui efectiva, el de l’unionisme és aconseguir que els catalans expressin, a través del vot, que es volen quedar al Regne d’Espanya.

 

 

El sentit comú –i la política comparada– diuen que l’únic instrument que posa a l’abast de les dues parts assolir el seu objectiu particular és un referèndum a l’estil d’Escòcia o el Quebec. És una solució integradora i democràtica: les dues parts hi participen, les dues parts tenen l’oportunitat de guanyar, i qui decideix és el vot de la gent i res més que el vot de la gent. Però si una visió religiosa de la unitat d’Espanya o el pànic a perdre no permeten que la Moncloa es plantegi la solució racional, n’haurà de posar una altra sobre la taula. La té? L’ha pensada? L’ha imaginada, si més no? Pensa fer política Pedro Sánchez, un cop hagi passat l’efecte dels jocs de mans electorals? És un estadista o tan sols un supervivent amb sort? L’afer Iceta no respon cap d’aquestes preguntes.

 

 

Comentaris