Entre finals de febrer i inicis de març vaig rebre l’encàrrec de coordinar un curs per a aquest estiu: l’Ajuntament de Cornellà, en conveni amb la Universitat de Barcelona, volia analitzar i fer visible el moviment #MeToo. No m’ho vaig pensar gens: ja fa tres anys que col·laboro amb les dones de Cornellà i sé sempre que hi estaré bé, que tot sortirà bé, i que passaran moltes coses intenses. Vaig donar un parell de voltes al curs i a mida que van anar passant les setmanes es va convertir en un curs amb dones representants de diversos moviments i col·lectivitats que treballen juntes per a denunciar les diferents violències masculines: les que assassinen, les que violen, les que assetgen, les que pretenen fer invisibles les dones, les que han fet del món un lloc de terror.
Era dissabte a la tarda, no feia ni un mes que havia rebut l’encàrrec del curs i finalment havia aconseguit el telèfon d’una dona a qui em semblava fonamental demanar que hi fos. Vaig enviar-li un Whatsapp presentant-me, explicant que fèiem el curs, i convidant-la. En cinc minuts ja tenia resposta: “estaré allí encantada”.
En deu dies, fa més o menys dos anys, la destinatària del meu missatge de Whatsapp havia fet girar pel món sencer una piulada a Twitter, i en poc temps més 2,75 milions de dones piulaven arran de la seva amb el mateix hashtag. Denunciant. Narrant. Creant memòria i relat d’allò que tants homes han aconseguit silenciar dins els cossos de tantes dones.
La tarda que vaig anar a rebre-la a l’estació de tren, el dia abans de la seva classe a la Universitat d’estiu de les Dones, al curs “#MeToo: de moviment inèdit a desenes de denúncies compartides”, vaig estar amb ella més de sis hores. Vam parlar de tot: de molta vida, però també de molta mort i de molta violència. Parlant de les reaccions a l’enorme moviment que va generar la seva piulada fa uns dos anys, i de les reaccions que generen la seva escriptura i el seu periodisme denunciant i relatant, vaig recordar les paraules de Salvador Cot de feia un temps, quan comentàvem el per què dels comentaris de tants anònims als diaris digitals: “des que existeixen internet, les xarxes i els diaris digitals les portes dels lavabos públics estan més netes”.
El matí de la seva classe vaig fer una piulada i la vaig etiquetar: ho havia fet cada sessió del curs, donant a conèixer quines convidades teníem cada matí. A la tarda, de retorn cap a Madrid, ella també va fer una piulada etiquetant-me: han passat quatre dies i em segueixen arribant els ressons dels insults que algunes desenes de persones anònimes fan a les piulades de Cristina Fallarás: escriptora, periodista, denunciant de tantes violències, i acompanyant de quasi bé tres milions de dones arreu del món amb el #Cuéntalo.
No he vist cap manifestació d’homes a Plaça Sant Jaume quan violen una dona, ni cap manifestació d’homes cada cop que en maten una a cap lloc del país per denunciar i mirar d’aturar tant afany i impuls de violència. No veig que us planteu davant el Parlament, ni davant els Governs perquè hi hagi lleis i recursos útils. No veig que us manifesteu davant els jutjats cada cop que us en salven un més, i és la víctima la que torna als carrers encara més desprotegida. No veig que cap home activi un hasthag que pretengui denunciar les violències dels amics, dels cosins, dels germans, dels pares de l’escola, dels veïns, o dels capellans: com és que no heu sortit tots als carrers a aturar el món fins que no aconseguiu aturar les violències que tants dels vostres instal·len dins els cossos de tantes dones?
Veig respostes, això sí. I insults, això també: tot des de l’anonimat, cada cop que una de nosaltres us posa en evidència. Veig els insults que escriviu a Twitter, i l’ús polític que feu de les vostres pròpies violències: heu de saber que sabem que no va de dretes, ni d’esquerres, ni de colors, la vostra violència.
Certament: des que hi ha Twitter i els diaris digitals les portes dels lavabos on escrivíeu les vostres amenaces i els vostres insults ara estan més netes. Seguiu tenint un problema, això sí, i greu: els qui assetgeu, els qui violeu, els qui mateu i els qui calleu.
Nosaltres, però, des d’abans -i ara sobre tot amb internet- estem construint el nostre relat: n’és una teixidora extraordinària la Cristina Fallarás, i som milions!
