No sé quant en sabíem, abans del “procés”, de què és un fiscal, què és un magistrat o què és això de l’acusació, però en els darrers mesos hem après tot això i moltes coses més. Hem après que un judici no se celebra de la mateixa manera a tot arreu, perquè la justícia no és la mateixa a tot arreu: ens ho va explicar, això, la fiscalia de l’Audiència Nacional fa només uns dies. Hem après, també, que els llenguatges no verbals, corporals, i la llengua materna diuen molt més que les paraules: i que per això, segons com, convé que no els vegi ni la parli o escolti molta gent. Hem refermat també –almenys les dones feministes, que d’això en sabem i molt- que a cada paraula no correspon, necessàriament, el seu sentit comú, i que quan les paraules són plenes de poder perden el seu significat original: ja no sabem què fer-ne, per exemple, de paraules com “violència”, “justícia”, “judici” o “llei”, perquè a més de que no coincideixen amb les imatges i amb els sons de la realitat, depèn de qui les diu volen dir coses diametralment oposades.
¿Què en quedaria, a hores d’ara, si traguéssim a les paraules “justícia” i “llei” tot allò que conté la paraula “poder”?
L’any 1921 Alfonsina Storni, en el context de les discussions entorn el sufragi femení a l’Argentina escrivia: “importa, abans de res, que la llei retorni sobre les seves passes. (…) L’observació de la vida, dels fenòmens socials, de tot això estrany que constitueix el desenvolupament de la humanitat a través del temps i de les coses, sol arrossegar a penosos judicis. Davant determinats fets s’adverteix l’error permanent de l’home, la seva pretensió davant d’allò desconegut i, sobretot, aquella tossudesa de la seva consciència, que creu regir la vida mantenint la lletra d’una llei (…) quan la llei hauria de ser una cosa movible, capaç de patir totes les ondulacions de la vida, d’acompanyar els trasbalsos, de preveure’ls, d’encaminar-los”.
Com és que els Estats, els Tribunals, els jutges al llarg de tants d’anys, i de tants i tants llocs del món no van llegir mai i segueixen sense llegir dones com Alfonsina Storni? Paraules com aquelles que ella va escriure fa quasi bé cent anys, a l’altra banda de l’oceà, reflecteixen avui, sense anar més lluny, el judici del procés. Sí, perquè en aquest judici estem veient “aquella tossudesa que creu regir la vida mantenint la lletra d’una llei”, perquè a “l’observació de la vida, dels fenòmens socials” s’hi arrossega un “penós judici”, quan “la llei hauria de ser una cosa movible”, i no una camisa de forces de l’any 78, per exemple, a la que se segueix fent al·lusió com si fos, més aviat, paraula divina.
Com és que el món no escolta més les dones sàvies que fa segles, ja, que diuen que això de les lleis i de la justícia, malgrat ser paraules femenines, són eines del poder?. (Patriarcal, òbviament. I si no, fixeu-vos en tot allò que pugueu dels llenguatges no verbals de jutges, de fiscals i d’acusadors).
