Les noies som (una mica més) guerreres

"No totes volem ser ni, al capdavall, som barbies perfectes"

Llegia l'altre dia a la premsa que, segons un estudi, la literatura infantil és conservadora. «Continua essent-ho, si de cas» vaig pensar. Janice McCabe, de la Universitat de Florida, va analitzar sis mil llibres infantils publicats el segle XX: només n'hi havia un 31% amb protagonistes femenines. En les històries analitzades, els nois acostumaven a ser emocionalment estables, les heroïnes inestables; els herois es presentaven com a racionals, valents i independents, i elles, pobretes, intuïtives, passives, submises i frívoles. Bledes ciclotímiques.

Intentant sempre treure la punta lluminosa a qualsevol cel ennuvolat, vaig pensar: bé, això al segle XXI ha canviat una mica. En percentatges, i agafant el 31% de l'estudiosa Janice McCabe, segurament l'hem apujat només una mica (ai!). I és que en els globals sempre punxem, les noies. Menys caps de govern, menys ministres, menys diputades, menys presidentes de consells d'administració, menys retransmissions d'esport femení, menys sou que els nostres companys...

Diuen que als 90 del segle passat, el feminisme va perdre pistonada, les noies ens vam relaxar perquè ens crèiem que les lluites estaven superades. Havia caigut el Mur de Berlín, fixa't! Res més lluny de la realitat.

Quan jo era petita, els anys 70, les heroïnes dels llibres que llegia eren les princeses i ventafocs de tota la vida. I tot i que la meva mare mai va anar a cremar sostenidors a una foguera, la seva generació era precisament aquesta. Era una generació que havia hagut de lluitar a tots els fronts i, a sobre, havia hagut de lluitar a contrapèl dels companys de lluita mascles. És allò que deia la Montserrat Roig a algun company de l'època «molt de comunisme però vas a casa i el sopar te'l fa la teva dona». O bé aquesta altra «Pregunteu-li a un home que pren decisions importants per a la col·lectivitat on és el pal de fregar el dia que la rentadora vessi, i veurem què us contestarà.»

És cert que els temps en què la Roig es matava escrivint i reclamant coses òbvies queden una mica enrere, però tot allò que deia no ha deixat de ser vigent. Jo no era feminista i me n'he tornat, amb els anys, perquè aconseguir la igualtat no permet cap descans. Mai.

Malgrat tot, a la literatura, les coses han canviat. No globalment, perquè en alguna banda sempre hi ha un mascle que intentarà que una femella no pugui ni aprendre a llegir fotent-li un tret al cap. Però al Primer món, les protagonistes de les històries ja no són sempre idiotes amb faldilles llargues que no saben ni qui són. Els models en què es fixen les nenes d'avui s'han hagut d'adaptar a nous esquemes, fins i tot als mitjans més potents i influents, com el cinema. Les noves versions de contes clàssics com Rapunzel i la Reina de les Neus tenen poc a veure amb la Ventafocs o la Blancaneus de Disney que aquí vam veure puntualment doblades al castellà. Una alumna meva de quatre anys em va fer notar, no fa gaire, aquests canvis sense ni tan sols adonar-se'n: «M'agrada l'Elsa de la Frozen perquè te poders!».

Jo, als quatre anys, mai hauria estat capaç de fer un pensament semblant. I tampoc no me n'adonava. Perquè una frase així hagi estat possible aquest 2015 a l'Europa occidental és gràcies a totes les dones, i també homes, que han pressionat per canviar qui són i què són les noies a les històries. Gràcies a personatges com la Wonderwoman dels còmics dels anys 80 ençà, el personatge de Jamie Lee Curtis a «Halloween», la Marion d'»Indiana Jones», la tinent Ripley de la saga «Alien», l'Uma Thurman a «Kill Bill» fins a arribar a la fantàstica Imperator Furiosa-Charlize Theron al darrer «Mad Max», els referents de les nenes d'avui poden ser uns altres. Les mil i una dones diferents, altes, baixetes, lesbianes, bisexuals, heterosexuals, grasses, primes, lletges, guapes, negres, blanques, asiàtiques, llatines, maquillades o no, traïdores, solidàries, dolentes, bones, estúpides, llestes, perverses o boges que han comès crims i són a la presó a la sèrie «Orange is the new black» de la cadena Netflix mostren, per fi, una idea àmplia del que és el 50% de la humanitat. No totes volem ser ni, al capdavall, som barbies perfectes. Tot i que la nina «10», qui més qui menys, la tenim a casa. O al subconscient. Però això ja és un altre article.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?