A aquestes altures, crec que el cinisme de convertir els dimissionaris -que, per la raó que sigui, no poden assumir les represàlies de l’Estat- en elements dialogants, depurats pels secessionistes radicals, és d’una insolència innecessària. Els polítics i mitjans de Madrid converteixen les amenaces, inhabilitacions i confiscacions de béns del seu Estat en alguna cosa semblant a un fatalisme meteorològic amb el que cal conviure, com si no fos responsabilitat de ningú. Fins el punt que a El País, Almudena Grandes -progre i tal- ha batut rècords de desvergonyiment amb un article on diu, literalment, que si Carles Puigdemont no ha pensat en les filles de Neus Munté, com ha de pensar en el conjunt de nens catalans i les seves famílies. Això, després de mil editorials exigint represàlies al seu diari.
Tot plegat apunta cap a una creixent deshumanització dels ciutadans d’aquest país per part de l’opinió publicada a Madrid. Almudena Grandes, per exemple, descriu un president despietat que actua cruelment contra un poble amorf que patirà les conseqüències d’unes decisions embogides i megalòmanes. No es tracta de ciutadans conscients que es mobilitzen, voten i exigeixen compliment als seus càrrecs electes, sinó d’una massa alienada que pateix, en silenci, la “inquietud pel futur llòbreg que albiren a l’horitzó i els vincula fraternalment amb tots els pares i mares de qualsevol racó de l’Estat espanyol“.
No cal que es preocupin dels nens catalans, n’hi hauria prou que entenguessin que la repressió no genera diàleg, sinó revolta. I el paternalisme, ressentiment.
