Les negociacions multilaterals per la República

"Si la Unió Europea actual no sap valorar què implica que sortim del seu club, que no pateixin, ja ens en buscarem un altre"

Aquests dies es parla molt d'unilateralitat i bilateralitat en el sentit que per acabar de fer efectiva la República, caldrà decidir si es fa de forma unilateral, sense pactar amb ningú, o bilateral, negociant amb l'Estat. Jo sóc de l'opinió que l'Estat mai, mai, mai no voldrà negociar la nostra independència. Però podria passar, i estic convençut que serà aviat, que l'Estat entri en una crisi profunda, com va passar repetidament quan va perdre les colònies, i no tingui més remei que acceptar unes condicions de separació que ni tan sols podrà discutir. Aquest entorn l'he explicat en el darrer article publicat amb el nom de "les 4 crisis que trencaran Espanya". La corrupció generalitzada, les pensions impagables, el deute insostenible i la democràcia inexistent, faran que l'Estat en pocs mesos entri en una ressonància de crisis que el pot convertir en un Estat molt més dèbil i tocat del que ara imaginem.

 

Evidentment els resultats del 21D marcaran molt aquesta negociació. No serà el mateix que es guanyi en escons però no en vots, com el 27S, a si es guanya amb el 51% dels vots, o si es guanya amb prop del 60% dels vots, cosa no descartable. Tampoc serà el mateix si en la victòria dels partits independentistes, els que defensen la unilateralitat treuen un percentatge més alt que els que en teoria no. Hores d'ara estic convençut que a part de la CUP,  el partit del MH President, Junts per Catalunya, també defensarà la unilateralitat encara que no sigui la primera opció, i és probable que ERC també s'hi sumi.  

 

Però més enllà de Catalunya i de l'Estat espanyol hi ha més actors que estan interessats en la negociació que s'obrirà un cop passat el 21 de desembre. És evident que la UE estarà interessada en intervenir en la negociació i per tant potser hauríem de parlar de trilateralitat, però també podria ser que la UE, dominada pel PP europeu, seguís fent el joc al PP espanyol i aleshores entréssim en un nou escenari: la multilateralitat. 

 

Sempre he dit que l'economia catalana és un bombonet, que molts voldrien tenir en el seu club. Un Estat que exporta més del 50% del que produeix, que és líder en turismestart-ups tecnològiques, que té un % industrial similar a Alemanya, que és capdavanter en inversió estrangera directa, que les cotitzacions en borsa de les principals empreses creixen un 80% en 5 anys (les seves homònimes de l'IBEX només un 30%)... aquest és un país que si obre la porta a negociar, molts voldran tenir-lo al seu club. S'ha parlat molt de l'EFTA darrerament, on hem sentit veus com la del primer ministre Norueg, que dèien que hi seríem benvinguts, però no ens hem de tancar només a aquesta opció, cal explorar-ne d'altres que ara introduiré.  

 

Recordo que dins de l'equip del Cercle Català de Negocis aquest tema el vam debatre fa uns 4 anys, i l'EFTA va ser una de les opcions més lògiques però també vam parlar de l'oportunitat que s'obriria si busquéssim un lligam adequat amb els EEUU, una mena d'Estat lliure associat. Imaginem un estat com el nostre geoestratègicament tan ben ubicat, i amb una economia tan oberta que pogués operar amb euros i dollars a la vegada. Caldria buscar-ne els avantatges i possibles problemes, però no seria pas descabellat.

 

O ara que Gran Bretanya abandona la UE, també es podria obrir un espai de col·laboració amb tractats especials amb Anglaterra i la Commonwealth, que podria recuperar les relacions comercials que hi vam tenir fa més de 3 segles i que molta gent no coneix.

 

Però un altre de les opcions que es contemplaven i que més tard Martí Anglada explicava en les seves xerrades pel territori, seria un acord amb la francofonia. De fet els mapes de l'imperi napoleònic que s'estudien a les escoles franceses, segons Anglada, inclou el territori català. Imaginem doncs que la República Catalana signés un acord amb la República francesa, Bèlgica i fins i tot amb Suïssa per crear un espai econòmic i cultural conjunt i que inclouria una gran part de l'anomenat Eurosunbelt. A canvi, Catalunya podria assumir l'idioma francès com a segon idioma per a les properes generacions, i gaudiria d'un mercat proper de 90 milions d'habitats, a part de les possibles ampliacions als països àrabs amb la llengua francesa i fins i tot el Quebec. Ara potser pot semblar molt llunyà però pensin que França està sotmès a una certa decadència i la nostra incorporació podria dinamitzar-la amb una regió molt desenvolupada que formaria un eix vertebral Paris, Lió, Barcelona d'una altíssima potencia econòmica.

 

I de fet també podríem pensar en els interessos que podria tenir Rússia a arribar a un acord geoestratègic i econòmic amb Catalunya, o fins i tot la Xina. En definitiva, els catalans tenim vocació europeista però per damunt de tot som catalans. Si la Unió Europea actual no sap valorar què implica que sortim del seu club, que no pateixin, ja ens en buscarem un altre, el que els hem de deixar clar és que una Unió Europea que diu defensar els valors democràtics i de la pau, però permet que es vulnerin els drets fonamentals en el seu territori, i que dona suport al totalitarisme de l'estat espanyol no ens interessa. Val més estar sol que mal acompanyat, i quan decideixes anar sol, s'obren multitud d'opcions amb qui col·laborar. Per tant preparem-nos per la multilateralitat, que de fet és el que apliquen tots els Estats, i nosaltres estem cada cop més a prop de tenir el nostre i actuar com a tal... 

 
 

Comentaris