1. El 28 d’agost del 2011 van començar els treballs de reforma de la Constitució Espanyola. Van acabar el 2 de setembre del 2011. En ple agost, als grups parlamentaris els van donar 24 hores per presentar esmenes sobre aquesta reforma. Van ser rebutjades totes de cop, per no perdre temps.
2. Soraya Saénz de Santamaría presumeix que amb 24 hores el Tribunal Constitucional pot frenar qualsevol iniciativa del Parlament o del Govern. Des del poder executiu, per tant, s’anuncia què farà el poder judicial i amb quant de temps.
3. Legalment, la web del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) no es pot finançar amb diners públics, la de la Fundació Francisco Franco, sí.
4. Les diligències per les quals s’estan investigant alts càrrecs del govern a la caserna de la Guàrdia Civil (i no a al jutjat) són secretes.
5. El Tribunal Constitucional tombarà la reforma del reglament del Parlament pel qual les lleis es poden aprovar amb lectura única.
Si es posen aquests cinc fets a la coctelera, la conclusió és clara: per aspirar a ser un estat, cal actuar com a tal. Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda? De fet, tots els països de la Unió Europea disposen d’aquest mecanisme exprés.
Sobre els preparatius del referèndum: l’exigència de garanties pot ser un pou sense fons. S’ha d’explicar quin torn farà el conserge del consell comarcal del Bages l’1 d’octubre i en canvi interrogar Jaume Clotet es pot fer sota secret de sumari policial, sense advocat i sense que ni tan sols ho sàpiga el jutge que porta la investigació. Perquè el Parlament ha d’explicar què farà a cada hora i el govern espanyol pot dir, sense més, que actuarà en conseqüència? Doncs exactament per la mateixa raó per la que Joan Ignasi Elena s’ha assegut abans amb la Guàrdia Civil que amb Soraya Sáenz de Santamaría: l’alternativa a les urnes no és la política. Ara ni tan sols la justícia. La resposta a les urnes és la Guàrdia Civil. Lògic si tenim en compte que Elena representa el PNR, tres sigles de tres conceptes que a Madrid no conceben: no volen sentir a parlar ni de Pacte, ni Nacional, ni Referèndum.
I compte, que no tot és PP. Al Congrés, el PP, el PSOE i Ciutadans sumen 254 diputats que tenen la mateixa visió: ni pacte, ni nacional, ni referèndum. No contemplen cap votació per Catalunya, perquè no conceben Catalunya com una nació i per tant no hi pot haver cap pacte per la senzilla raó que el pacte és un acord entre dues parts diferenciades i la concepció unitària i unívoca d’Espanya ho impedeix. No ha d’estranyar, doncs, que per més persones que tingui al darrera Joan Ignasi Elena, el que ell representa no només sigui considerat il·legal sinó irreal. I això que, pel que fa a garanties democràtiques, la Catalunya unilateral ja ha demostrat que les compleix totes: ningú no va posar en qüestió la pulcritud del 9N.
El dilema doncs, és ben senzill. Només cal contestar-se a un mateix si Catalunya té dret, com la resta de països, a tramitar les lleis per la via d’urgència, si Catalunya té dret a votar el seu futur polític, si se’n pot fer campanya sense que hi interfereixi la policia, en definitiva, si Catalunya té dret a actuar com un estat. I la resposta és binària: o sí, o no. Si és que sí, deixi de perdre el temps: tot el que està passant aquests dies va en aquest sentit, tant la iniciativa des de Barcelona com la reactiva des de Madrid. I si pensa que no, deixi de perdre el temps i de buscar tres peus al gat: vostè pensa que Catalunya és menys nació que qualsevol altra nació del món i per tant tard o d’hora trobarà una excusa que s’amotlli a aquest pensament, com per exemple, que no li han dit quin horari farà el conserge del consell comarcal del Bages el dia del referèndum.
