Les barbaritats que Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha deixat anar recentment durant el seu pas per Catalunya formen part del pla d’assistència a la casa en ruïnes en què s’ha convertit la seva sucursal catalana. L’assistència, com era d’esperar, no ha servit de res, ja que fa molt de temps que aquesta sucursal té un paper irrellevant en la vida política de Catalunya, però es tractava d’esgarrapar, ni que fos per la via de l’estirabot, uns segons de glòria als telenotícies. És la praxi habitual. Tota sucursal rep la visita d’un peix gros de la central si es troba al caire de la fallida. El problema és que la central també està totalment desprestigiada i no té cap ascendència a Catalunya. Per això Pedro Sánchez, conscient de l’avorriment que provoca el seu discurs, ha optat per les mentides més abjectes sobre el nostre país i per les calúmnies de caràcter personal contra el president Mas i contra Oriol Junqueras.
D’entrada, cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el Partit Socialista vol “una Catalunya lliure (!) en què els catalans tinguin els drets garantits”. Ho diu ell, que va votar en contra que el poble català pogués exercir el seu dret a decidir sobre si mateix i que no sols diu que aquest dret no existeix, sinó que fins i tot el criminalitza. També cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el PSOE donarà a Catalunya “l’oportunitat de progressar”. Ho diu ell, que dirigeix un partit que, tant des del govern espanyol com des de l’oposició, ha practicat sistemàticament l’espoliació de Catalunya.
Però la part més forta del discurs, és a dir, la frase destinada a esdevenir titular mediàtic, era la referida al president Mas i a Oriol Junqueras. Primer els cita pel seu nom i tot seguit diu: “menteixen quan diuen que volen construir una pàtria i el que veiem és que s’emporten el seu patrimoni a Suïssa i a Andorra”. La frase és una calúmnia tan forta que em pregunto a què esperen el president Mas i Oriol Juqueras a portar el senyor Sánchez als tribunals. Ja sabem que el PSOE i el PP són tan diferents com dues gotes d’aigua i que els socialistes van intentar treure tot el rèdit electoral que van poder dels informes falsos elaborats pels populars sobre un suposat capital del president Mas a Suïssa. Just la mena d’informes que també volien incriminar l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb el mateix argument. Però, com també sabem, els informes s’han revelat falsos en tots dos casos i ha quedat clar que es van fabricar a les clavegueres de l’Estat, les mateixes clavegueres que el PSOE coneix tan bé, perquè va ser allà, justament allà, durant el seu govern, on va sorgir la banda terrorista GAL. Arribats aquí, si Pedro Sánchez no pot presentar proves dels diners que diu que el president Mas i Oriol Junqueras s’emporten a Suïssa i Andorra, la querella hauria de ser immediata.
Com és natural, Miquel Iceta somreia i aplaudia feliç en sentir aquestes mentides injurioses i, en arribar el seu torn, va voler estar-hi a l’alçada vinculant la independència de Catalunya a persones que moren per infart. Exactament la mateixa mentida repugnant que havia escopit públicament el diputat del seu partit, Xavier Sabaté, en dir que “el desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata”. Sabaté, a més, és el mateix personatge que l’any passat ja havia vinculat la Via Catalana amb les morts a les platges (!). Gent així, gent com Iceta i Sabaté, que escampa mentides, que llança calúmnies i que utilitza sense escrúpols els morts per afavorir els seus interessos de partit, és indigna d’ocupar un escó en qualsevol Parlament democràtic del món. La part bona de tot plegat, és que la demagògia, la mentida, la calúmnia i la difamació són l’última bala del qui no té res a dir. Res de res.
