Esquerra defensa que és gràcies a la seva negociació que l’acord de finançament ha arribat fins al nivell que havien considerat el mínim acceptable. Joan Ridao ha quantificat en més de quatre cents milions la quantitat en la que van fer pujar l’oferta el cap de setmana. La venda dels èxits de la negociació i la capitalització de l’acord ha significat una encesa competició entre socialistes i republicans que va tenir ahir un moment impagable quan Joan Ridao va anar al matí a explicar-li al president de la Cambra, Miquel Valls, els detalls de l’acord, avançant-se així a la reunió que el conseller Castells va tenir amb els agents socials a primera hora de la tarda.
Quan li van preguntar a Miquel Iceta què en pensava del fet que Esquerra defensi que l’èxit final és gràcies a ells va sortir amb que si la cosa és posar-se medalles l’autèntic especialista és el Màgic Andreu.
És evident que tothom vol i necessita rendibilitzar tant com pugui l’acord però… per què sembla que Esquerra ho necessita més que ningú? En primer lloc per les dificultats que ha tingut fins ara de marcar un perfil propi en el Govern i per poder oferir als seus electors uns rèdits del seu pas pel segon tripartit. Però sobretot perquè li han venut l’ànima a Zapatero quan encara falta la sentència de Constitucional sobre l’Estatut. La torna de l’acord és el suport parlamentari incondicional dels socialistes al Congrés. I això és un xec en blanc que, segons com vagin les coses, pot ser difícil de pagar. Zapatero si s’ha tret un conill del barret i es pot penjar una medalla ben grossa.
