Les institucions i les conviccions

"En realitat, l'única diferència entre el franquisme del 18 de juliol i el del 155 és que aquest últim també està recolzat per un partit, el PSOE"

Les institucions tenen una dinàmica; les conviccions, una altra. La República Catalana no té institucions i es veu obligada a desenvolupar-se en el marc institucional de l'Estat. Per això, semblant a la crisàlide, no es mou, no s'agita, accepta les imposicions institucionals del 155 i ajorna les seves convocatòries, en tant va adquirint els caràcters de la imago adulta a cop de conviccions.

 

L'independentisme, el moviment del qual sorgeix aquesta república, els representants més eximis estan a l'exili o a la presó, és el camp de les conviccions. Són aquestes les que estan en joc davant de les institucions de l'Estat. Per això, en no poder anar aquest en contra d'unes institucions republicanes inexistents, persegueix les conviccions, les idees. Per més que vulgui dissimular, els presos independentistes són presos polítics perquè són presos de consciència.

 

Demanar que acati la legalitat i la Constitució d'un Estat algú que qüestiona la base mateixa de legitimitat d'aquesta Constitució, és demanar l'excusat si tothom s'até a la seva paraula. Es pot dir que si, en veritat, objectar a la legitimitat d'una norma és cosa seriosa, no es pot considerar com un dret i menys d'una persona o grup de persones. Cap ordenament jurídic sobreviuria si els ciutadans poguessin decidir lliurement si obeeixen o no a la llei, segons les seves conviccions.

 

Es recorda llavors que el qüestionament de la legitimitat de l'ordre constitucional no és una mania d'una persona, un grup o un partit (que podrien ser-ho) sinó una reivindicació de milions de persones, a Catalunya, pràcticament la meitat de la població i una majoria absoluta al Parlament. Per això s'ha dit sempre que la qüestió no era judicial ni d'ordre públic sinó de naturalesa política i de crisi constitucional, sent necessari resoldre per la via de la negociació política.

 

No hi ha altra sortida. Si la majoria del Parlament rebutja els supòsits bàsics institucionals sobre els quals està constituït aquest Parlament, tots els seus actes seran contraris a la legalitat vigent i impugnables per naturalesa. La majoria del Parlament rebutja la legitimitat de les institucions espanyoles perquè la majoria de la població fa el mateix. Si els tribunals d'aquestes institucions demanen als dirigents acatament a una Constitució que rebutgen, hauran de demanar-la tots els independentistes i, si empresonen aquells per raó de les seves conviccions, hauran d'empresonar a tots els que les comparteixin.

 

Condemnar unes conviccions no pot fer-se en nom del dret i de la justícia, sinó en nom d'altres conviccions. Quines? En aquest cas, les dels governants, els jutges del Suprem i la majoria de l'oposició parlamentària, és a dir, les d'una idea d'Espanya que tots aquests han heretat del franquisme i consagrat legalment. No són jutges. Són comissaris polítics a les ordres del comandament. I comissaris molt poc experts en les seves tasques judicials.

 

Si organitzar un referèndum com el de l'1-0 és un delicte, votar en ell és un altre i, llevat negligència culpable, els tribunals espanyols hauran d'obrir una causa general contra l'independentisme, com va fer Franco amb els republicans. L'independentisme és un delicte, com l'arrianisme era una heretgia. Aquest és el nivell de les institucions franquistes al qual s'oposen les conviccions dels independentistes catalans que són independentistes, entre altres coses, per respecte a la democràcia.

 

Davant de la convicció democràtica de l'independentisme es dóna el tancat franquisme de les institucions espanyoles que hereten -i exerceixen- l'esperit de la dictadura, ahir gràcies a l'alçament militar d'uns delinqüents; avui gràcies a l'art- 155 imposat per un altre. En realitat, l'única diferència entre el franquisme del 18 de juliol i el del 155 és que aquest últim també està recolzat per un partit, el PSOE que, en temps de la dictadura, deia estar a l'oposició.

 

No és fantasia, encara que pugui semblar-ho. La resposta dels partits dinàstics del règim (PP, Ciutadans i PSOE) a la recent sentència del TEDH sobre la crema de retrats del rei deixa clar l'interès d'aquests per reconstruir el franquisme en tota la seva extensió. I, de passada, deixa clar que, esgotada la via de l'acatament a unes institucions tiràniques, només queda desenvolupar les republicanes amb la força de les conviccions independentistes, basada en la democràcia i l'Estat de dret davant de la dictadura del 155.

 
 

Comentaris