Les dues velocitats del Procés

"Fins que Esquerra i el món PDeCAT no es posin d'acord amb l'estratègia de futur, la pota interior del Procés continuarà coixa"

Admetent que la situació de Catalunya no és ni senzilla, ni còmoda i que gestionar un moment històric on el 47% de la població vol la independència i el 42% no és complicada la realitat és que un any després de l'1 d'octubre el Procés té ben definides dues velocitats: l'exterior i l'interior.

 

L'exili del president Carles Puigdemont, d'una part dels seus consellers i de les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel, o del raper mallorquí Valtonyc han donat visibilitat a un problema polític existent a Espanya amb Catalunya. Però la intensa agenda diplomàtica del president Puigdemont, amb contactes permanents amb responsables polítics i socials europeus, està servint per anar creant un estat d'opinió que, per exemple, ha quedat reflectit a l'últim estudi del Real Instituto Elcano (un centre espanyol d'estudis internacionals) sobre la imatge de l'Estat a l'exterior: els europeus qualifiquen d'autoritària i poc dialogant l'actitud d'Espanya cap a Catalunya.

 

El president Puigdemont i el seu equip no s'han limitat a instal·lar-se i veure-les venir sinó que han posat en pràctica allò que era més intel·ligent, útil i necessari en aquesta carrera de fons, internacionalitzar el conflicte i, sobretot, fer pedagogia del que és Catalunya, del que vol la seva gent i de com ho vol fer. En aquest sentit, els resultats d'aquesta iniciativa exterior són prou satisfactoris.

 

A Catalunya, a l'interior, la fotografia és més borrosa. Afortunadament, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha assumit que és el president del país i es dedica a fer una cosa que no obté un gran desplegament mediàtic però que sí serveix per generar complicitats i apropar la institució a la ciutadania: pujoleja. És a dir, com a primera autoritat del país recorre el país els caps de setmana, visita institucions socials, mèdiques i científiques... Fa el que li pertoca fer a un president de la Generalitat.

 

 

Però la part més borrosa de la fotografia està en els partits polítics. Lamentablement, dona la impressió que no han trobat el seu lloc en aquest mentrestant i, com diria la CUP, actuen amb el format autonomista. Tothom està d'acord que cal eixamplar la base independentista, el que no es posen d'acord és en com. I tots els moviments per aconseguir-ho –que són tàctics—solament persegueixen els resultats a curt termini. Esquerra festeja amb els Comuns i el que representa el món del PDeCAT viu en el constant debat intern sobre quin és el millor camí per aconseguir els objectius de l'1-O. Aquí, l'absència de l'element aglutinar que representava Puigdemont es nota molt.

 

Fins que Esquerra i el món PDeCAT no es posin d'acord amb l'estratègia de futur, la pota interior del Procés continuarà coixa. Fins que no tinguin com a objectiu principal la construcció d'un espai comú que enforteixi el projecte de l'1-O i continuïn pensant en els seus interessos partidistes, la pota interior del Procés continuarà coixa. Evidentment que són legítimes les aspiracions corporatives d'Esquerra i del món PDeCAT però per consolidar l'escenari de l'1-O, per crear un discurs d'unió i de no divisió que generi confiança per traslladar a la societat que aquest és un projecte estratègic calen dos coses essencials: generositat i estratègia de futur. Els exiliats i els que estan a la presó han sigut, de llarg, generosos amb la causa. Els que gestionen el moment actual també estan obligats a ser-ho.

 

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l'exili per facilitar que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell;  les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez.

 

Comentaris