Les discussions inútils

"El taxista va baixar del cotxe i li va dir una cosa que, sense ser correcta, era certa, i és que tots, taxis i autobusos, se salten la ratlla contínua quan els convé"

No fa gaire, viatjant en taxi, vaig estar a punt de patir un accident. Va ser a la Diagonal de Barcelona, en direcció a la plaça Francesc Macià, quan aturats en un semàfor, el meu taxista va voler introduir-se en el carril taxi-bus aprofitant que l'autobús que hi circulava estava aturat en una parada. El conductor de l'autobús, però, que no s'esperava la maniobra, va arrencar més atent a les portes del seu vehicle que no pas al que tenia davant i no va veure el taxi fins que el va tocar. Sortosament, gràcies al cop de volant que el taxista va fer en el darrer instant, la col•lisió va quedar en un simple cop al retrovisor exterior de la dreta i en una rascada al paraxocs davanter.

Fins aquí la narració objectiva dels fets. I dic objectiva perquè jo no prenc partit per cap dels dos vehicles implicats, ni pel taxi ni per l'autobús. El que em sembla interessant d'aquesta anècdota ciutadana no és l'anècdota en si mateixa, és a dir, la discussió sobre qui tenia raó d'acord amb el codi de circulació, sinó el que va succeir després. El que va succeir després, és clar, també forma part de la casuística ciutadana habitual. Però que un fet sigui habitual no vol dir que estigui emparat pel sentit comú.

Després del cop, tots dos vehicles, taxi i autobús, es van aturar i van començar els improperis dels seus responsables. Des de dins, el taxista va retreure a l'altre conductor que no mirés abans de sortir de la parada i aquest li va contestar que el taxi havia envaït un carril protegit per una ratlla contínua i que, per tant, havia fet una maniobra prohibida. El taxista, aleshores, amb la sang calenta, va baixar del cotxe i li va dir una cosa que, sense tenir raó, sense ser correcta, era certa, i és que tots, taxis i autobusos, se salten aquella ratlla contínua quan els convé. En fi, com en tot espiral dialèctic, les paraules van anar pujant de to i del "tú de qué vas?" es va passar al "a ti lo que te pasa es que eres un zopenco" i, immediatament després, al "pedazo de animal" i "imbécil más que imbécil". Per sort, l'incident no va arribar a les mans. No va arribar-hi perquè, segons em va dir el taxista després, el conductor de l'autobús estava protegit dins del seu vehicle: "porque si llega a bajar le pego en los morros y se acuerda de mi para siempre". Durant la resta del viatge em va explicar que els conductors de vehicles públics fan el que els dóna la gana perquè mai no els passa res i si tens una topada amb un camió d'escombraries o un autobús has begut oli perquè, per molta raó que tinguis, no cobres mai.

No dubto que això sigui veritat. És més, segurament és veritat. I també és cert que conduir un taxi hores i hores per Barcelona no és precisament el que recomanen els metges com a tranquil•litzant nerviós, però ja és ben curiós que dos desconeguts puguin arribar en pocs segons a l'agressió verbal i física sense cap mena de base real que ho justifiqui. Perquè la veritat és aquesta, que l'únic que havia passat és que no havia passat res. I això és preocupant. És preocupant perquè l'alienació mental, per momentània que sigui, converteix les persones en bèsties i un instant de bestiesa pot acabar amb tota una vida de persona.

 
 

Comentaris