Les crosses de l'ambició

"M.R., el màxim dirigent del partit que té la menor representació parlamentària a la cambra catalana no ha estat capaç de remuntar l'ona de merda pròpia"

És difícil dedicar-se a la política sense tenir ambició, ambició de poder en el més ampli sentit de la paraula. Assolit el poder (sempre relatiu, sempre depenent), en són diversos els usos com som diverses les persones, tot i que sol ser comú que la permanència en les instàncies públiques acabi generant una corrupció que, en paraules de la primera sentència del cas Gürtel, es fa més estructural als partits quant més temps aquests es troben instal·lats en aquelles.

 

Aquesta setmana ha estat protagonitzada per una ironia: l'home que ha aconseguit obligar l'independentisme català a conformar un govern sense "absents" ha caigut com a President del Govern enfront d'una moció de censura presentada por un no-diputat del partit que sols té una quarta part dels diputats que integren el Congrés de Diputats. M.R., el màxim dirigent del partit que té la menor representació parlamentària a la cambra catalana no ha estat capaç de remuntar l'ona de merda pròpia i les crosses que els demés partits han volgut facilitar, amb més o menys alegria, a l'ambició de Pedro Sánchez.

 

M.R. deixa la Moncloa, no sabem si també la política, i arriba un nou President, al qual, coses de la porpra del poder, ja es comencen a trobar totes les gràcies que fins fa poc se li negaven. Un subjecte intel·lectualment pla, que diuen que engrandirà la nefasta figura de Rodríguez Zapatero, que somiava un moment de glòria i l'ha fet realitat amb l'ajut inestimable d'uns quants vots prestats per diverses causes.

 

La causa podemita, més que raonable i semblant a la que estava donant tants bons resultats a C's, és recolzar i criticar a la vegada el PSOE. Malgrat que, com deia Andreotti, desgasta el poder però molt més no tenir-lo, hi ha una certa quota de poder en no tenir responsabilitats en moments difícils (aviat arribaran sentències pel cas català difícils de digerir aquí i allà) i anar dient, sempre de franc, el que un faria si pogués governar.

 

PDeCat, ERC i PNB tenen altres prioritats: si ERC deia "sí" tot i que "no" (en un joc de miralls digne de millor finalitat), era més fàcil per al PDeCat, sempre sospitós pel seu neo-independentisme, afegir-se a l'aquelarre. Em pregunto com ha esta tant fàcil que plomes incendiades contra l'unionisme en totes les seves facetes, que han dit de tot menys guapo al conciliador dels conciliadors Iceta, que titllaven de feixista fins i tot a qui deia defensar quelcom semblant a una tercera via, estiguin disposades a fer "raó d'Estat" l'expulsió del govern del PP. I sols trobo una raó i és que, diguin el que diguin, Torra i Puigdemont han començat a encarar la via d'abandonament de la unilateralitat i l'acceptació de que res és possible fora de la llei, encara que la llei no agradi. Benvingut el sentit comú.

 

Un cop PDeCat (que no JxCat, que no l'ANC...) i ERC (Junqueras inclòs) es van convèncer de l'avinentesa de fer un home el co-autor del 155, sols quedava el PNB per sostreure's a la seva condició de "soci preferent del PP", una condició que, com s'ha vist, era tan conjuntural com en el seu moment ho va ser la de CiU. I no és això una crítica, a diferència del què han entès els que critiquen l'Estat de les autonomies, justament concebut per això, per fer que les realitats territorials d'Espanya tinguessin la capacitat de proposar-se en interès dels seus habitants, dins del marc de la Constitució. Però per a què el PNB canviés de bàndol en raó dels interessos que havia de defensar, que són abans que res els de la seva gent, calia l'empenta d'altres partits. Una part de l'empenta va venir de Podemos, però la més inversemblant va arribar de C's.

 

C's no vol abans que res la regeneració (recolza el PSOE allà on la seva corrupció és tan estructural com la del PP, fruit del temps, tot, que porta instal·lat al poder), ni pot criticar que la moció triomfi amb partits diversos (ara ells descavalcaran l'alcaldessa de Badalona gràcies a un acord a tres amb PP i PSOE), ni té gaire legitimitat per parlar de giragonses ideològiques (el partit que s'ha autoproclamat una cosa i la contrària en el seu ideari en el decurs de poc més d'una dècada d'existència) Com ja s'ha dit en mil ocasions, C's volia la caiguda del PP per erosió continuada, prest a anar rebent el seus militants i votants, a la manera en què més convé al poder rere el poder, sense gaire soroll, com una rehabilitació de façana que respecta totes les regles urbanístiques. Ben legítima aquesta estratègia, si no fos perquè xoca de front amb les ales donades a la moció alternativa que pretenia interposar Podemos, si la de Sànchez no triomfava, única raó per la qual finalment el pragmàtic PNB es va afegir a aquesta.

 

Així doncs, ja tenim el quadre: l'anomenat "govern Frankenstein" no s'hauria produït sense que C's, el partit que més ha emprat l'expressió per menystenir el resultat de la moció, no hagués posat en marxa el generador per fer possible el seu triomf gràcies a les variades i respectables crosses que han volgut ser per a l'ambició de Sànchez. Sols vull imaginar que, de la mateixa manera en què una carambola l'ha dut al poder, una altra li doni la clarividència per desbloquejar la situació en què es troba Espanya, escoltant els que saben més que ell, envoltant-se de gent propositiva i, fins i tot, tenint davant una oposició constructiva per part del PP que, oblidant-se de C's, faci els deures per construir una dreta lliberal-conservadora europea per al segle XXI. No sé si és demanar massa.

 

 
 

Comentaris