Fa anys es parlava de la «majoria silenciosa», un concepte tan fantasiós com enverinat que servia de comodí per qüestionar i soscavar: mirin, és igual el que diguin o votin, recordin que hi ha molta gent que calla i no vota, i jo, jo, sé perfectament el que pensa i m’atribueixo la seva representació. És un concepte matusser, sí, i primitiu, però funciona millor del que sembla, formulat de diverses maneres més o menys creatives.
Per exemple, allò tan suat de «la gent del carrer» és una de les infinites variants de la mateixa idea, que aspira a embolicar i destruir qualsevol debat: algú s’erigeix, en un determinat moment, en una mena de profeta que entén millor que ningú el que vol «la gent del carrer». Dit en castellà castís, el «pueblo llano».
A aquesta família de toxines polítiques pertany el concepte «la Catalunya real».
Què significa? Ras i curt: res, és pura intoxicació. Però vol contraposar, fent totes les trampes possibles, dos imaginaris. Un, el de la gent que somia truites, els que plantegen horitzons impossibles com la independència, els que no es rendeixen tot i les frustracions i decepcions, els que fan política ficció… I l’altre, el de la «gent normal» que treballa, que aspira a guanyar-se la vida i prosperar, que no vol més embolics, que no es fica en política… Aquests segons són «reals», segons aquest esquema, mentre que els primers pertanyen a un món de fantasia i són un obstacle per a les coses realment importants.
Home, això, en un país com Espanya, on les coses realment importants no importen gens ni mica és, com a mínim, una ofensa a la intel·ligència. Els mateixos que et parlen amb gran solemnitat de l’Espanya o la Catalunya «reals» passen absolutament, olímpicament, de resoldre el gran problema futur de les pensions, per posar un exemple «real». O se senten la mar de còmodes amb el model d’explotació laboral dissimulada que ens han imposat els darrers anys. O no tenen ni la més mínima intenció de perdre cinc minuts, cinc, a planificar seriosament l’envelliment de la població (un tsunami que està prenent forma i que ens caurà al damunt en pocs anys), la misèria induïda de la sanitat o l’educació públiques…
O, per posar un altre exemple sempre d’actualitat, per desgràcia, acabar d’una punyetera vegada i seriosament amb la desigualtat entre homes i dones, amb els feminicidis, amb tantes discriminacions que desgracien la vida de les persones… O amb el desastre de l’habitatge. Són qüestions absolutament reals, absolutament importants, que no mereixen cap mena d’atenció en el discurs polític dominant. Com a molt, s’esmenten de passada, però no es fa res de res.
Per a ells això no és la realitat. La Catalunya i l’Espanya reals són les que no molesten ni emprenyen, les que deixen fer, les que es conformen amb el teatre de titelles de la política, les que necessiten la dosi diària de droga dura dels grans mitjans de comunicació, les que passen l’estona entretingudes amb tele, xarxes, sèries i salsa rosa.
L’objectiu és que aquest inexistent «país real» deixi fer amb la major de les passivitats, s’instal·li en el conformisme, accepti totes les rebaixes i no s’adoni que cada dia que passa està perdent un trosset del seu futur.
Certament, la realitat és allò que tu consideres que és real. No per força ha de coincidir amb el que consideren els altres, però tard o d’hora es construeix un consens no escrit sobre allò que creiem (o ens fan creure) que és la realitat i que, només faltaria, hem d’acceptar resignadament.
El rerefons del moment polític que vivim és aquest: resignació o insubmissió, amb un ampli ventall d’opcions, més enllà de la independència, el retorn a la gestoria autonomista o els resultats electorals que acaben convertint-se, a través de pactes, jocs de mans i jocs de trons, en una mena de sopa espessa, indigesta i tòxica. Acceptar la «Catalunya real» com a substitut de la Catalunya que ens convé (i que cal votar) és el primer pas per acabar renunciant a tot allò que podríem ser o fer si no ens rendim a una realitat que no és altra cosa que misèria disfressada.
