Les cambres de comerç son les úniques institucions que representen a tot el món empresarial; autònoms, micros, petites, mitjanes i grans empreses. Però a l’hora son unes de les institucions que més i millor expliquen la història i la identitat de Catalunya. La Cambra de Comerç d’avui hauria de ser sinònim d’emprenedoria, d’iniciativa social i de projecció empresarial perquè es el dibuix de l’ADN d’un país que, històricament, ha estat capaç de créixer econòmicament en les condicions més adverses; amb un Estat en contra.
El primer testimoni d’aquesta voluntat el tenim l’any 1401, quan el rei Martí l’humà, el darrer sobirà de la nissaga comtal barcelonina, va autoritzar els comerciants de Barcelona a crear la Taula de Canvi, el primer banc públic de la història d’Europa. Aquella primera plataforma de negocis impulsaria grans iniciatives conjuntes. Probablement la més destacada seria la de l’any 1493, quan Colom havia retornat del seu primer viatge al Nou Continent i s’obria un món d’oportunitats. I serien un grup de comerciants barcelonins els qui, de forma sindicada, finançarien aquella empresa.
De seguida els Reis Catòlics apostarien fort per Sevilla i els comerciants catalans haurien d’aprendre a treballar allunyats del poder i amb un Estat en contra.
Però davant dècades d’adversitat, la figura de Narcís Feliu de la Penya, un comerciant que va viure a finals del s.XVII, és qui millor explica aquella nova ideologia: la indústria i el comerç al servei del país. Feliu de la Penya, que havia viscut els efectes devastadors de la política de càstig hispànica desprès de la proclamació de la Primera República catalana i la derrota dels Segadors, seria l’impulsor de la idea “Catalunya, la Holanda de la Mediterrània”.
Feliu de la Penya es va inspirar en els Països Baixos independents. Una societat governada per les elits mercantils que lideraven un país de productors i de comerciants. Una societat d’oportunitats que no et preguntava si la teva sang era blava o vermella. Una maquinària de creixement econòmic i de creació de riquesa que revertia els beneficis sobre el teixit productiu, en definitiva, sobre el conjunt de la societat.
La idea de Feliu de la Penya aviat va encaixar a Catalunya. A la seva època es van iniciar les obres del port de Barcelona, que van ser finançades amb la iniciativa privada d’un grup de comerciants que tenien al darrera tot un país: una societat de productors i exportadors de tèxtils i d’alcohols que anava més enllà dels mercats catalans, que es preparava per a entrar de ple en el capitalisme. I que tenien al davant un Estat en contra.
Poc després arribarien els Borbons, amb un model econòmic totalment oposat: les Reales Fábricas i les Reales Compañías: la castració de la iniciativa privada, l’intervencionisme en estat pur. Però malgrat les adverses circumstàncies (l’Estat en contra) va ser una llavor resistent que va germinar de nou (la cultura emprenedora del país) i que va enfilar de nou la idea de servei al país.
I és en aquell difícil escenari de destrucció i de repressió, que l’ADN es manifestaria incombustible. Serien els comerciants catalans del sXVIII els qui introduirien les primeres formes de capitalisme a l’Amèrica hispànica. Els qui a partir d’una Catalunya trinxada políticament i econòmicament pel règim borbònic, i sotmesa a una tributació de càstig -l’origen del dèficit fiscal-, aixecarien el país i el posarien, de nou, als mapes.
Son aquells fabricants, de tradició tèxtil i d’alcohols; de Barcelona, de Reus, de Mataró i de tantes ciutats de Catalunya que, amb valentia i amb sentit de negoci, obrien una segona botiga a Buenos Aires, a Montevideo, a Asunción, a Santiago, a l’Havana, a San Juan, a Nova Orleans i en tants altres ports americans. … que van crear una espessa xarxa d’importació-fabricació-exportació que reportaria els primers capitals. Son aquells fabricants importadors i exportadors que implantarien la màquina de vapor i farien una Revolució Industrial.
Son també aquells fabricants, amb la ideologia de país de Feliu de la Penya, els qui recuperen el paper de Catalunya com a potència comercial i la converteixen en una potència industrial, en la locomotora de les Espanyes. Son aquells fabricants, amb la ideologia de país “Catalunya, la Holanda de la Mediterrània” els qui, l’any 1866, en plena Revolució Industrial, creen la Cambra de Comerç de Barcelona.
Aquella cambra es va crear per defensar els interessos dels comerciants i industrials catalans, dels empresaris petits i no tan petits, que amb el franquisme van perdre tota orientació de país, per servir al poder polític espanyol. I el postfranquisme els va unir amb Madrid gràcies al “Puente aereo”, i els va connectar amb les privatitzacions d’empreses públiques d’Aznar i amb la destrucció del sistema de caixes, i amb el suport del canvi de seus socials fora de Catalunya dirigides pel Borbó.
Avui les cambres de comerç han de recuperar l’esperit de Feliu de la Penya i tornar a impulsar la creativitat i el potencial d’Estat que té l’empresariat català per esdevenir un líder econòmic indiscutible al sud d’Europa. I per això cal que a la Cambra de Comerç de Barcelona, com a màxim exponent del consell de Cambres, guanyi la candidatura que porta per nom “eines de país” i que vol convertir a Catalunya en l’Holanda de la mediterrània, i fer realitat el somni de Feliu de la Penya. Del 2 al 8 de maig tots els autònoms i empresaris tenim l’oportunitat de votar i canviar la cambra perquè sigui de nou una “Eina de país”
